Dissabte passat, l'assembla de militants del PSC de les comarques gironines va escollir una nova comissió executiva. Juli Fernández, primer secretari dels socialistes de Girona confiava que, amb la renovació de la direcció, es tanqués la crisi oberta el mes d'abril passat quan deu membres van dimitir en bloc sense donar gaires explicacions. Entre els dimissionaris hi havia noms que havien dominat la direcció del partit durant anys i panys com Marina Geli, Manel Nadal, Pia Bosch i Joaquim Nadal, fins aleshores president del PSC a Girona.
Doncs bé, els "crítics", agrupats entorn al Moviment Catalunya, no van participar a la reunió per "l'evident falta de voluntat d'integració de la proposta de composició de la nova executiva". Quina memòria més fràgil tenen aquests dirigents que ara clamen pel diàleg quan, en la seva dilatada trajectòria política, han fet i desfet amb l'ordeno i mano com a única solució per als desacords.
La seva estratègia era reconquistar la direcció o marxar del PSC. Però la seva propos?ta no va quallar entre la majoria de militants de base. Per això, és de suposar que han preferit estalviar-se la derrota en l'assemblea i convocar un acte el dia 3 d'octubre per a constituir una "Xarxa Territorial" amb el propòsit d'impulsar llistes alternatives en els properes eleccions municipals. Glup! Visca la unitat!
No es tracta de discrepància o de dissidèn?cia, sinó de ruptura perquè actuen com un partit dins del partit. De fet, el dia 6 de setembre el Moviment Catalunya havia fet la seva Assemblea Constituent a Barcelona per elegir els seus òrgans de gestió i el comitè de direcció.
És a dir, s'han situat fora del PSC en a?nunciar que volien compartir el projecte amb Nova Esquerra Catalana (NECat), liderada per l'incombustible Ernest Maragall, i el Moviment Avancem del patètic Joan Ignasi Elena (la seva intervenció d'un minut i mig com a diputat no adscrit en la sessió del Parlament que va aprovar la Llei de Consul?tes formarà part de l'antologia del disbarat).
De fet, aquest còctel de sigles amaga egos somàtics d'uns "socialistes de saló i poltrona" que s'arrapen com paparres als càrrecs i pidolen un petit espai en el radiant univers que vehicula ERC cap a la terra més ufana sota la capa del sol.
Si fossin honestos deixarien el partit i els càrrecs. Aleshores, els militants els podrien desitjar bon vent i barca nova com a expressió de comiat a unes persones que no sap greu que se'n vagin.
La seva sortida deturaria l'hemorràgia? No mentre la direcció del PSC, amb un Miquel Iceta que neda i guarda la roba, sigui incapaç de formular clar i ras una proposta federal basada en els principis d'igualtat i solidaritat amb els pobles de la pell de brau.
