Les metàfores són capricioses. I traïdores. Ja ho deien els antics: "exempla claudicant" (els exemples coixegen). Els podem fer servir en un moment determinat per auxiliar la nostra explicació, per fer-nos entendre, per oferir una imatge eloqüent de la mena de cosa que intentem expressar. Però, precisament pel seu poder plàstic i evocador, la metàfora, la paràbola, l'al·legoria o l'exemple corren el risc d'acabar substituint allò que, potser de manera no prou reeixida, no aconseguíem explicar mitjançant només el desplegament d'arguments i de raons.

Hi ha una metàfora política que, en aquests últims temps, està ocupant l'espai on esperaríem trobar-hi els arguments del socialisme català i espanyol contra el procés sobiranista a Catalunya. Els socialistes han intentat per activa i per passiva convèn?cer-nos de les excel·lències del model fede?ral. Ho han fet, però, sense explicar-nos en cap moment què vol dir, per a ells, això del federalisme. I els ciutadans tenim prou mo?tius per sospitar que, tot i tenir tot el dia el federalisme a la punta de la llengua, els actuals capitostos socialistes deuen desconèixer que un dels moments més gloriosos del federalisme espanyol va ser l'aixecament cantonal de 1873-1874, que donava per fet que no hi podia haver lliure associació federal sense la prèvia proclamació unilateral d'independència de les comunitats histò?riques. Davant d'aquesta incapacitat expli?cativa, i empesos per la imperiosa neces?si?tat de dir coses (perquè els polítics han de dir coses constantment), els socialistes han acabat sucumbint a la metàfora: l'intransigent nacionalisme català ens obliga a triar entre el papà i la mamà. Sí, ho diuen així. No diuen mai "el pare i la mare"; diuen (en castellà, és clar) "el papà i la mamà" perquè queda molt més emotiu i lacrimogen i un no pot deixar d'imaginar-se immediatament que un independentista que t'obligui a triar entre el papà i la mamà per força ha de ser un malànima.

Qui ha posat la metàfora en voga, i no es cansa de repetir-la cada vegada que li col·loquen una carxofa al davant, és l'ínclita Carme Chacón. Ja li hem sentit dir tantes vega?des que comencem a sospitar que la noia simplement està patint una crisi familiar i barreja la política amb els desordres de la vida transatlàntica a Miami. Però la metàfora se li ha escapat de les mans. D'entrada, a base de repetir-la, Chacón deu haver oblidat que la metàfora no és seva. En l'àmbit socialista la va utilitzar (que sapiguem) per primera vegada el seu company de files Raimon Obiols, l'any 2008. Naturalment, aleshores no la va pas fer servir per desacreditar els separatistes. L'any 2008, quan Obiols es tragué de la màniga això del papà i la mamà, del que es tractava era de rebutjar que els obliguessin a triar entre -tatxan, tatxan...- PSC i PSOE! Bé, això és tota una altra cosa. La metàfora d'Obiols tenia sentit. Els dos partits polítics estan federats, cadas?cun d'ells té un perfil propi i autònom i, allà on els interessa (a les eleccions generals), conformen un sol grup parlamentari per tenir més força. Vist així, que a un militant del PSC se l'obligui a triar si vol ser del PSC o del PSOE, quan pot triar continuar essent de tots dos alhora sense perdre-hi res, pot ser considerat un cas anàleg a fer triar a un fill entre el papà i la mamà.

Però el cas de Chacón es ben diferent. En el procés que tenim plantejat a Catalunya no s'està obligant a ningú (només faltaria!) a triar entre la seva identitat catalana o espanyola. Aquest no és un procés que posi en joc identitats. El 9 de novembre seran cridats a votar ciutadans que només se senten catalans, ciutadans que se senten tant catalans com espanyols, ciutadans que només se senten espanyols i altres que viuen a Catalunya des de fa temps i que se senten colombians, algerians, danesos, romanesos, nord-americans, argentins o russos, del tot o de mane?ra combinada amb qualsevol altra identitat. A cap d'ells se'ls demana que triïn entre el papà i la mamà. Si algú se sent tant català com espanyol, se'n podrà continuar sentint exactament igual l'endemà de la consulta o de la proclamació del nou estat català. De la mateixa manera que els qui ens sentim només catalans i no sabem trobar en el nostre ADN més traces d'identitat espanyola que d'identitat eslovaca, no deixem de sentir-nos plenament catalans tot i que faci tres segles que vivim sota un paraigua polític que no es correspon amb el que desitjaríem.

La metàfora de Chacón és malintencionada (o fruit, senzillament, d'una ignorància supina; que bé es poden fer classes en una universitat de Miami i no ser capaç de fixar bé els termes d'una comparació). I és perillosa perquè, amb el seu component efectista i sensibler, pot arribar a convèncer molts oients desinformats o indecisos. Que quedi ben clar, doncs. El papà i la mamà no es divorcien, perquè les identitats les portem dins nostre i ens són patrimoni inalienable. Totes. El que volem que els ciutadans decideixin no és si volen viure o bé amb el papà o bé amb la mamà sinó si creuen que ja ens hem fet prou grans i ens ha arribat l'hora de marxar de casa. D'això, també en el llenguatge familiar, se'n diu independitzar-se.