La meva primera notícia d'una portada va ser sobre la legionel·losi. No era cap cas escandalós, no era ni tan sols una mort. Però era rellevant: un protocol municipal pioner per prevenir-la. Se suposa que Boi Ruiz, el conseller, no és un periodista novell. No s'hauria de sorprendre si algú considera important un brot. Però la importància que ha donat Boi Ruiz a vuit morts i desenes de malalts a Sabadell i Ripollet fa patir.
Quan jo escrivia sobre legionel·losi eren els temps en què les fàbriques d'Alcoi havien generat l'alarma. De fet, Alcoi és la ciutat on més brots s'han produït. Però és Alcalá de Henares on es va produir el cas de més gravetat: un brot amb 224 infectats que va deixar un balanç de 10 morts. Estem parlant de fa divuit anys.
Des del 16 de setembre, vuit morts a Catalunya. Per concretar: és el segon brot de legionel·losi amb més morts en la història d'Espanya. El més greu en els últims 15 anys. I el conseller de Salut no ha dit ni ase ni bèstia. El 2014, en cap país modern d'Europa, un conseller deixaria d'informar de les causes de la mort de vuit persones. Estem infectats per un brot de silenci. O embolicats en una cortina de fum.
