Sofista significa etimològicament savi, actualment, fals savi, un murri que crea ardits, dialèctiques enganyoses; cal reconèixer-los la destresa per forjar arguments enginyosos i ornamentals, vestits retòrics d'aparent veracitat, meres fal·làcies. Els sofistes, coetanis de Sòcrates, formaren un moviment filosòfic modern amb molts aspectes, que va tenir molta influència històrica, més de la que alguns comentaristes de la història del pensament donen a entendre i tot per la seva enemistat amb Sòcrates, un model d'honestedat intel·lectual, un pensador admirable i respectat, que preferí morir abans de mentir. Per això la filosofia grega es divideix en presocràtics i postsocràtics.
Aquesta hostilitat va generar la mala llegenda que envolta la sofística. Sòcrates els acusava de fatus i fal·laços mestres, que mercadejaven amb la filosofia, uns venedors que banalitzaven el ver saber, especialment, la veritat. Per als sofistes tot el que és defensable és vertader. Acolliren en les seves classes els millors i més ambiciosos atenencs, els que havien nascut per ser la casta dirigent. Els ensenyaven història de la ciutat, retòrica i oratòria, art de persuasió mitjançant el domini dels mots, geografia, matemàtiques, dret i tot allò que fos útil per aconseguir el triomf social. Ensinistraven els estudiants amb la tesi i l'antítesi d'un tema concret, de tal faiçó que si el contrincant dialèctic defensava la tesi, ells l'esclafaven amb l'antítesi.
Qui són ara els nous enredaires? Qui ens embadoca en defensa de l'immobilisme i ens amenaça si intentem decidir per nosaltres mateixos sense demanar permís per pensar als altres? Des que s'ha despertat una consciència independentista entre part de la població catalana han aparegut els sofistes amb afany contumaç de contrarestar-la.
Qualsevol aspirant a la glòria dels espanyolistes sap que si blasma contra els catalans dissidents i rebecs aconseguirà primer el reconeixement immediat, després l'èxit, i serà considerat un dels seus. Potser llavors el tiraran per la borda com els ha passat a alguns que han acabat de nou refugiant-se, capcots, a Catalunya. Nosaltres davant aquestes actituds reaccionem de tres formes: uns s'irriten molt, altres condescendents ho accepten amb resignació democràtica i uns tercers amb un gruix considerable d'autoodi ho aplaudeixen entusiàsticament. Tanmateix no hi gaires referències històriques literàries d'autors que visqueren a Madrid i que hagin maldit dels espanyols; actualment crec que no n'hi ha cap exemplar, puix que atrevir-se és exposar-se i sempre més li portaran votada, ni li perdonaran mai.
Alguns escriptors de cert prestigi, alguns tertulians seriosos, d'altres bocamolls i periodistes coneguts s'estan promocionant per la seva agressivitat contra el sobiranisme, i els escullen en determinats debats perquè la deixin anar i la diguin ben grossa, un fet que suscita la rialla admirativa dels presents.
L'atac en molts casos és barroer, ridícul, fonamentat en l'ofensa o en afirmacions rotundes basades imprudentment en judicis d'intencions. El que volen aquests és un aplaudiment fàcil per part del públic lliurat que els escolta i venera perquè estimen els pamflets demagògics. Hi ha però qui és més subtil, que no cita Catalunya de forma descarada, tanmateix el lector entén que es refereix a nosaltres o aquella part catalana que desitja l'emancipació nacional.
Una astúcia molt emprada és convertir-se en difusors, farsants divulgadors de totes les informacions, notícies, articles negatius contra l'aspiració nacionalista. Es dediquen a fer una recopilació pacient de qualsevol acte o text que malparla, desvirtua, trivialitza o dramatitza, desacredita el procés endegat a Catalunya i no reparen en si és veritat o fals. En el cas que se'ls demostri que és mentida el que han comunicat no se'n fan ressò perquè el lector, oient o televident, mantingui viva la imatge o la idea que ells han proporcionat. Tergiversen els fets reals o literaris de forma metòdica i si es tracta d'un escrit en la premsa contra Catalunya o contra una part de la població catalana que ha estat desmentit o qüestionat raonadament per altres articulistes, ells mai publicaran les rèpliques crítiques. Les tertúlies de Tv-13 menteixen diàriament de forma vulgar; es feren un fart de riure quan un dels millors intel·lectuals, en Paquirrín, fill de la Pantoja, va engegar a la merda en Josep Guardiola per defensar la consulta.
Un argument recurrent i massa suat és el d'alguns escriptors que parlen de Catalunya i del nacionalisme esbojarrat que divideix la societat en un enfrontament fratricida i que ha sembrat Europa de cadàvers; els citen: el nazisme, el feixisme italià i el franquisme.
Aquest és l'estil de redacció d'alguns d'ells: "Visc a Catalunya i el batlle del meu poble és un pertorbat mental, està com un llum, un foll irremeiable. Li recordo desmemoriat i desinformat lector que foren tres alcaldes, els grans bojos històrics: en Hitler, en Mussolini i en Franco, creadors de comunitats totalitàries i enemics de la llibertat. He recorregut a la història perquè ens demostra eloqüentment que tres capitostos esdevingueren per culpa de la seva demència uns genocides, uns racistes i uns feixistes. Dins la bogeria hi viu en estat latent el mal. Quedi clar estimat lector que no dic que el batlle del meu poble sigui un genocida, un racista o un feixista, però subratllo, això sí, que és un paranoic. Nota estimat lector com li pico l'ullet? Vostè, com que és molt comprensiu i atent, ja m'entén".
