Hi ha molts signes que estan canviant els temps. Cal recordar que l'inici de la crisi va ser el setembre de 2008, han passat ja sis anys. Quan va començar la crisi la gent no s'ho creia, després van passar uns anys on la gent estava en estat de xoc. La societat no podia assumir el que estava passant, uns bancs que provoquen una crisi, que a més els hem de salvar amb diners de tots nosaltres i que a sobre, ens pretenen donar lliçons cada dia. Per exemple ens diuen que la gestió pública és ineficaç quan el que s'ha demostrat és que aquesta crisi l'han provocada els bancs privats i que els han hagut de salvar, a tot el món, els governs amb diners de tots.

Un cop la gent ha paït aquest gran sotrac, a poc a poc va prenent consciència que cal tornar a preocupar-se per la cosa pública. A Catalunya aquesta presa de consciència es pot detectar des de molts àmbits. Per una banda en el conegut procés sobiranista que és moltes coses i del qual ja parla tothom però que, al meu parer, és sobretot la reivindicació que la sobirania rau en el poble. Una bella frase que està present en tos els textos rectors dels països democràtics però que quan algú la intenta exercir, topa amb tota mena de dificultats. Però s'expressa també amb la irrupció del Procés Constituent i les seves 50.000 firmes. Amb el fenomen de Guanyem Barcelona, una proposta que de seguida arriba a les 30.000 firmes. Acaba d'irrompre sense quasi campanya electoral, Podem i ha aconseguit 117.000 vots, ara diuen les enquestes quedaria com a segon o tercer partit a Catalunya. Podríem continuar posant exemples de la reacció de la ciutadania enfront d'una crisi econòmica i política de dimensions colossals.

També podem analitzar la situació al revés, estem assistint a la fi del sistema de partits del qual hem viscut als darrers 35 anys, tots excepte ERC estan patint una crisi radical.

Hi ha gent que se'n queixa. Diuen que estem anant al terreny desconegut i que potser serà pitjor que el que coneixem. Potser sí, però el que ens hem de preguntar és: qui ens ha portat aquí? I un cop sabut, el que també ens podem preguntar és: i si la gent no reacciona i no diu res, què pot passar? Si la gent no hagués reaccionat, ara l'estat de benestar estaria liquidat i Catalunya viuria el retorn a les velles tesis franquistes: "Cataluña es una región con sus peculiaridades". I els bancs continuarien en la seva activitat extractiva. (Per cert no em direu que repartir-se 15 milions d'euros en diner negre amb targetes de crèdit, no supera la imaginació del més crític). Bé això dels bancs encara no ho hem aturat.

Hi ha propostes i reaccions per tot arreu. Cal ser, doncs, optimistes.