és normal, i fins i tot necessari, que els sistemes constitucionals evolucionin. Les societats avancen i el pitjor de tot és que les normes s'entestin a viure ancorades en realitats caduques, donant solucions a problemes ja superats i obviant els reptes sobrevinguts que cada nova generació ha d'afrontar. No obstant això, tan perillós és quan, amb el transcurs de les dècades, el dia a dia demostra que alguns dels principis bàsics i essencials que ens defineixen com a democràcia i com a sistema parlamentari han caigut en l'oblit. Si entre la teoria i la pràctica la distància és considerable, o si la lletra i l'esperit de les normes topen frontalment amb l'esdevenir quotidià, tenim un greu problema. Curs rere curs em trobo amb més dificultats a l'hora d'ensenyar als meus alumnes de Dret la nostra vigent Constitució de 1978 perquè els matisos, les excepcions, els "peròs", i els "no obstant" són ja de tal entitat que evidencien el drama d'aquesta Carta Magna, sobrepassada per una realitat decidida a prescindir d'ella.

Però la substància no radica en aquest lògic desfasament que provoca el pas del temps, ja que una reforma o revisió del text constitucional solucionaria aquest inconvenient, per molt que alguns, amb la seva actitud de sacralitzar i petrificar-ne el contingut, espantin irremeiablement una solució perfectament possible. El principal problema sorgeix quan es parla dels principis bàsics i elementals d'un sistema com el nostre, que de cap manera es planteja la seva modificació però que tolera que aquests quedin relegats a una condició de mer paper mullat. En aquest sentit, i cada vegada en major mesura, el nostre model de govern s'aparta d'alguns dels seus pilars fonamentals per convertir-se en una mala caricatura d'aquell original que va néixer fa gairebé trenta-sis anys amb la vocació de perdurar i d'aplicar-se a les nostres institucions.

Podria indicar nombrosos exemples però, tenint en compte les limitacions associades a un article de premsa, en citaré només alguns. La nostra Constitució permet al Govern dictar Decrets Lleis "en cas d'extraordinària i urgent necessitat". La contundència de la literalitat del precepte i l'essència mateixa del sistema parlamentari evidencien que ha de residir al parlament la facultat de dictar normes amb rang de llei i que, només de manera molt excepcional i restringida, serà l'Executiu l'òrgan que pugui legislar. No obstant això, en l'actualitat el fet habitual és que sigui l'esmentat Executiu el que legisli per mitjà de Decrets Lleis, essent més inusual que el Parlament aprovi lleis. Així, l'any 2012 es van publicar al Butlletí Oficial de l'Estat vint-i-nou reials decrets Lleis del Govern per exclusivament disset lleis del Parlament. En el present 2014, el Consell de Ministres ja ha dictat dotze Decrets Lleis. Per tant, tot sembla indicar que s'ha diluït completament la regla que sigui l'Assemblea Legislativa la que ostenti el protagonisme normatiu a favor de l'Executiu, que no deixa de ser un actor secundari en aquest procés. En altres paraules, s'ha girat la truita i el centre de gravetat normatiu s'ha desplaçat ara des del Poder Legislatiu cap al Poder Executiu, per més que la previsió constitucional sigui justament la contrària.

Sembla igualment evident que el Senat, configurat en la nostra Carta Magna com a cambra de representació territorial, a la fi no és res més que una còpia dolenta del Congrés dels Diputats i funciona també per grups polítics, com la Cambra Baixa.

Així mateix, encara que es prohibeix expressament el mandat imperatiu de diputats i senadors, aquests continuen rebent i acatant ordres per part de les seves respectives formacions polítiques, sotmetent-se la major part de les vegades a una disciplina de vot radicalment incompatible amb allò preceptuat en la nostra Constitució.

Podria seguir però crec que no cal. Vist tot això, qualsevol ciutadà arriba sense dificultat a la conclusió que està suportant un sistema constitucional que cada vegada s'assembla menys al que hauria de ser. Els usos pèssims, la mala praxi generalitzada o, simple i planerament, l'incompliment de les regles bàsiques, ens col·loquen davant una caricatura a anys llum del que hauria de ser el nostre desitjable model de convivència.