Després de mesos de crisi en el camp sobiranista (malgrat el relatiu èxit del procés participatiu del passat novembre), els líders de les principals formacions catalanes, Artur Mas i Oriol Junqueras, van comparèixer per certificar un acord que implica celebrar eleccions a Catalunya per a finals de setembre i garantir, a més, l'aprovació dels pressupostos d'aquest any.
Tot i que les dues parts van reconèixer haver cedit (Mas no podrà ?enarborar una llista única independentista i Junqueras no aconsegueix els comicis per al març), sembla clar que el vencedor tàctic torna a ser el president de la Generalitat: restableix la unitat en el camp sobiranista, evita la ruptura (tantes vegades anunciada) amb els seus socis d'Unió Democràtica i obté vuit mesos més per seguir al capdavant del Govern (amb l'objectiu, com Rajoy, de beneficiar-se de la incerta recuperació econòmica).
Les seves intencions, de tota mane?ra, segueixen sent poc clares. Des del camp independentista se li retreu no pronunciar mai aquesta paraula i la seva credibilitat decreix per no deslliurar-se d'un dels actors que més s'oposen a la secessió (Duran i Lleida); des del costat unionista se l'acusa de no governar, d'encoratjar una possible frustració de la població catalana i de agafar-se al poder amb argúcies, sense voluntat de fer secessió alguna.
Però el temps de diferir els problemes s'esgota. Per als independentistes, la prova del nou sobre la credibilitat de Mas rau en veure si construeix "estructures d'Estat" (com la Hisenda i la Seguretat Social pròpies). A més, hi ha la possibilitat que l'ascens de Podem eviti una declaració unilateral d'independència. L'únic cert és que Mas haurà allargat tres anys el termini de qui va anunciar la seva defunció política, després de perdre 12 escons mentre buscava la majoria absoluta.
