Quasi tothom hauria de saber que no vivim en el 2015 que preveia el film Back to the Future II (Robert Zemeckis, 1989). Des de fa dies, molts articles ens recorden les diferències d'aquell futur hipotètic amb el nostre present.

Encarar els futurs imaginats pels autors de ciència-ficció amb la realitat és un recurs habitual. No fa gaire, van ser notícia les prediccions d'Isaac Asimov sobre el 2014. Cinquanta anys enrere, l'escriptor ja intuïa la Nespresso, la Thermomix, l'ús creixent dels robots o les noves aplicacions de les pantalles. Asimov recollia així el testimoni d'oracle clarivident que s'acostuma a adjudicar a Jules Verne. L'any 1994, quan es va publicar "París en el segle XX", un llibre inèdit del francès, els diaris ens van inundar amb llistats inacabables dels seus encerts i desencerts profètics.

En honor a la veritat, la majoria d'autors de ciència-ficció són tan fal·libles com els vidents que, cada Nadal, pronostiquen el número de la grossa. Aquests creadors es limiten a conèixer les línies d'investigació cientifíca del seu temps, fan un salt imaginatiu i les apliquen com si fossin certes. Quan Verne va dissenyar el seu Nautilus, no existia cap submarí, però s'havien fet moltes proves de navegació submarina.

Els analistes del film de Zemeckis lamenten, sobretot, l'absència actual de cotxes voladors. Cal recordar, però, que el cotxe volador ja l'havia imaginat Hugo Gernsback, el 1911, en un serial futurista on també anticipava les gravadores, les videoconferències o l'ús pràctic de l'energia solar. Qui sap? Potser només ens cal tenir una mica més de paciència. El 3014, en tornem a parlar.