Era el meu segon dia a Buenos Aires i em va despertar la veu del germà d'en Mathias que picant a la porta de la seva habitació li deia: "No te lo vas a creer... se han cargado al fiscal Nisman!" Jo, fins aquell moment, no tenia ni idea de qui era la persona anunciada, però pel to de la revelació matinal i sobtada, semblava que era algú important. Després ha vingut tot el procés d'anar compartint amb els argentins i argentines aquest gran sotrac de país; conèixer la persona traspassada, la seva tasca i tot el que ha envoltat el tràgic succés.
La veritat, si no fos perquè el cas és molt seriós, diria que aquests meus primers dies a Buenos Aires han estat viscuts informativament dins la muntanya russa d'una novel·la de gènere policíac, escrita en fascicles diaris i al millor estil d'un ambient de James Bond passat pel realisme màgic sud-americà. Un fiscal que admet que té proves finals per fer caure la presidenta de la Nació apareix mort a casa seva. Una presidenta del país desapareguda durant una setmana, primer sembla dir que la cosa té aires de suïcidi per després, en xarxes socials, afirmar que no té cap dubte que estem davant d'un assassinat.
El fiscal investigava un dels episodis mes tristos de la història recent argentina: l'atemptat contra la comunitat jueva de l'Amia, l'any 1994, i on varen morir 85 persones. Apareix una trama iraniana. El govern té relacions comercials amb aquest país. Els serveis secrets iranians i els argentins sembla que hi tenen alguna cosa a veure. Tot indica que hi ha interessos econòmics i polítics per damunt de la veritat. El fiscal va assegurar que tenia tots els noms dels autors de l'atemptat i en dos dies els faria públics al congrés de la nació argentina. No hi va arribar a temps. El cadàver del fiscal apareix mort al seu bany d'un tret al cap. No hi ha pólvora a la seva ma. El cos està recolzat a la porta i la policia d'entrada no pot accedir a l'escena del crim. Primer diuen que la porta estava tancada, després es desmenteix. Suïcidi? No hi ha nota de comiat i l'assistenta diu que en les últimes hores el mort, quan encara era viu, li havia encarregat com sempre la compra de queviures setmanals. Els dos policies encarregats de custodiar al fiscal les hores que varen succeir els fets es contradiuen i admeten haver-se absentat en el moment de l'assassinat (o suïcidi). La pistola és propietat de l'amic íntim del fiscal que li va deixar perquè aquest manifesta no sentir-se segur dels policies que el custodien. El periodista que dóna la primícia per Twitter desapareix del país i apareix a Israel dos dies mes tard demanant protecció.
Avui totes les televisions estan retransmetent l'enterrament i la presidenta, després d'un intel·ligent discurs televisat a la nació, encara és hora que doni el condol a la família. Però el que més m'intriga de tot plegat és que l'última catalana que va parlar per telèfon amb el mort va ser la Pilar Rahola. Això sí que em té completament trasbalsat i sense dormir.
