Hi ha un poble petit i tranquil prop d'Olot. En un punt entre la Vall d'en Bas i la Vall de Bianya que mira cap al Ripollès des de la Garrotxa. El bosc, l'agricultura i la ramaderia han modelat la seva personalitat secular, a cavall entre l'església i el vescomtat de Bas. I, ara, alguna indústria petita completa el panorama econòmic d'una comunitat tranquil·la que pensa, de manera madura, en el seu esdevenidor. És Riudaura.
Eulàlia Massana és l'alcaldessa del poble. És arriada, eixerida i emprenedora, ha encapçalat un govern de dones al poble fins que la candidatura comuna s'ha escindit en dues, i ha manifestat una personalitat lluitadora. Va arribar de Barcelona, es va integrar al poble, treballa a Olot, en el món sanitari, i amb la seva família, des del vessant de la muntanya on viuen, albiren tot el nucli. Si truqueu a l'Eulàlia al mòbil, el contestador us saluda amb enrenou de gallines i, després, la veu ferma de l'alcaldessa us respon.
Quan la presumpció de reserves de petroli en el subsòl del municipi ha desvelat diverses cobejances, sobretot des que el fracking s'ha posat de moda com un sistema menys car de prospecció, l'Eulàlia i tot el consistori han encapçalat una lluita clara contra aquesta pretensió que podria alterar el tradicional equilibri, la pau secular de Riudaura.
Rafael Aranda, Ramon Vilalta i Carme Pigem són un equip d'arquitectes que respon al nom d'RCR i que amb el seu treball innovador, el tractament dels materials i les seves formalitzacions de línies senzilles han assolit un gran prestigi internacional. A Olot mateix han deixat una petjada profunda, en la seva proposta de l'univers del restaurant Les Cols, les habitacions i els menjadors. No gaire lluny han tret el màxim profit de les parets de pedra seca, amb pedra volcànica, al parc de Pedra Tosca, en el punt de contacte entre Olot i les Preses, amb uns itineraris d'una gran capacitat de seducció i d'evocació. A Palamós i Vall-llobrega han fet intervencions al Mas del Vent i a la finca de Bell-lloc, i el celler de Bell-lloc és una proposta que enfonsa les seves arrels en el subsòl i ens proposa un itinerari pel món del vi que comença amb les mateixes vinyes que cobreixen l'establiment, i el celler ordenat per làmines de corten, que es confonen amb el color de la terra i la pedra. No fa gaire han culminat, a Rodez, a França, al Massif Central, el Museu Soulages, que ha desvetllat una admiració generalitzada.
RCR van fer a Riudaura, l'any 1999, un edifici modern destinat a centre cívic. Des de la seva construcció i inauguració l'edifici ha romàs tancat i, malgrat que va ser proposat per a algun premi d'arquitectura, mai no ha acabat de respondre a la funció per a la qual va ser concebut. L'acer corten crema a la terrassa quan queda a l'exposició del sol, l'excés de vidrieres no permet penjar els anuncis i cartells propis d'un centre cívic, les obertures no tanquen bé, i escalfar a l'hivern i refredar a l'estiu esdevé insostenible. Amb aquests arguments, l'Ajuntament fa molt de temps que va penjar uns cartells a les parets del centre cívic advertint de tots aquests inconvenients i comunicant als visitants japonesos, en japonès, que per moltes fotografies que facin a l'edifici no el podran veure per dins perquè mai no ha funcionat.
Fa poques setmanes el temps ha tornat a posar el centre cívic en el punt de mira, perquè el vent va aixecar una part de la làmina metàl·lica de la coberta. Aquest fet ha tornat a posar d'actualitat un vell plet que jo he vist plantejar diverses vegades a l'alcaldessa. Segons ella, i vistes les circumstàncies, la millor sortida és l'enderroc de l'edifici i la construcció d'un nou centre cívic. La tesi de l'enderroc topa, d'una banda, amb el autors de l'obra, que en defensen la seva concepció i opinen que fins i tot és un edifici que podria merèixer una monografia d'arquitectura i, d'una altra banda, amb el punt de vista de la Generalitat, que es l'administració que va finançar tant la construcció de l'edifici com un primer intent de reparació uns anys més tard.
L'opinió de l'Ajuntament és que el pecat original és de tal magnitud que no hi ha res a fer i que per molts pedaços que s'hi facin no hi ha solució. El sentit de la responsabilitat de la Generalitat porta a intentar, una i una altra vegada, una sortida raonable que impedeixi l'enderroc, salvi l'edifici i asseguri el compliment de la seva funció.
A hores d'ara sembla molt difícil conciliar els diferents punts de vista i arribar a un punt de trobada que, a més, asseguri la millor utilització dels diners de tots els con?tribuents. El repte és justament aquest. Trobar el punt de contacte entre l'abrandament municipal que expressa, amb raó, la seva indignació davant de l'actual inutilitat del centre, l'orgull ferit de l'equip d'arquitectes que s'hauria de posar a contribució d'una solució acordada, i el paper mediador de l'administració que es resisteix a una solució radical com la que proposa l'Ajuntament i es resisteix, també, a continuar gastant diners públics en un pou sense fons.
De fet, aquests són els ingredients del problema i en la seva complexitat hi ha el repte de la grandesa de la solució. Enviar les màquines és massa dràstic i massa senzill, però seguir com fins ara és mantenir un monument a la inutilitat.
Riudaura té un repte. I els protagonistes tenen personalitat suficient per acordar-ne una sortida.
