Dins de la meva ciutat, de la qual parlava la setmana passada, hi ha el carrer en el qual vaig nàixer i en el qual vaig viure durant la meva infantesa i primera joventut. Ara és el carrer de Santa Clara; però en aquells meus temps era la plaça del Mercadal. Encara conserva una mica el seu antic caràcter de plaça; però més reduïda ja que, per alinear el carrer, retallaren les cases que tancaven la plaça, per una i altra banda. Tot i els anys que han transcorregut recordo molts dels veïns d'aquell temps, la major part dels quals ja han mort. I també conservo en la memòria les activitats que s'hi desenrotllaven. Activitat comercial i també artesanal i de restauració. Una fonda, unes botigues, entre les quals la de la meva família, i diversos oficis que hi donaven molt de caràcter i una gran vitalitat.
Tota aquella dedicació artesanal ha desaparegut. Només en queda el record. Venint des del carrer de Sant Francesc, o del Pont de Pedra, el que primer es trobava era la matalasseria, que tenia allí el despatx, mentre que l'obrador era en el carrer de la Sèquia, a ben poca distància d'aquell lloc. Seguidament es trobava el modest taller d'un sabater ataconador o pegot. Antigament s'havia dedicat a confeccionar calçat a mida; però en el meu record ja només feia reparacions. Reparacions que a vegades consistien a renovar totalment la peça. Canviar mitges soles, talons, cosir desperfectes... La indústria del calçat havia anat progressant i generalitzant-se, fins a marginar gairebé totalment l'activitat artesanal del calçat a mida.
En la planta baixa de la casa que fa racó, hi havia una quadra, en la qual els dissabtes i dies de mercat s'hi estabulaven els animals de tir, mentre que les corresponents tartanes i carros s'aparcaven al centre de la mateixa plaça. Una elegant finestra gòtica, encara ara existent, fa suposar els nobles orígens d'aquella edificació.
Un taller de fabricació de cadires ocupava tota una casa. Entre el taller, el magatzem de matèria primera i de les peces ja elaborades, i l'habitacle d'aquella família de cadiraires, omplien totes les plantes de l'edifici. I encara la vorera servia d'eixample de l'espai de treball. Tots els membres d'aquella família treballaven adeleradament en llargues jornades de matí i tarda. Els homes en l'interior del taller, tornejant els barrots; les dones, assegudes davant l'establiment, anaven trenant la balca per configurar els seients. Algunes d'aquelles modestes cadires artesanals les penjaven a la façana com a reclam. A més de la seva feina diària professional, aquella gent col·laboraven amb la parròquia del Mercadal. Un dels homes era el campaner. No havia arribat encara la mecanització i electrificació de les campanes. Quan des del llit, a les sis del matí, sentíem el toc d'oració, ja sabíem que el cadiraire ja era llevat i es feia present en el campanar. I aquella presència s'havia de repetir per anunciar les celebracions, i tocar a morts, a enterrament i a funerals.
Veïns de la plaça eren dos empresaris constructors. Eren petites empreses en les quals el titular i uns pocs assalariats feien tota la feina que es presentava. Un d'ells tenia el magatzem en la primera casa del carrer de l'Obra.
La presència d'una fleca es feia notar amb la fragància que s'escampava quan enfornaven i l'enrenou que es produïa quan descarregaven sacs de farina i feixos de llenya. Periòdicament arribava un carro de sacs de farina. El carreter i el seu ajudant, protegits per una saca que els cobria el cap i l'esquena, anaven descarregant els sacs, deixant una pols blanca que es desprenia de la farina. També sovint arribava un carro amb feixos de llenya, que deixaven sobre la vorera, fins que el flequer i els seu mosso els anaven entrant. L'atenció de la mainada que jugaven al carrer es posava en aquella llenya, per mirar si entre els branquillons s'hi trobaven cireres d'arboç.
El taller d'un llauner es feia notar pel discret soroll procedent del xoc de les peces de metall en ser treballades. En aquell temps en què tots els estris es feien servir fins el darrer extrem, el pacient llauner arreglava tot el que se li presentava, pots i ansats, olles i cassoles... Fins i tot algun dels seus clients li portava un pot que havia estat de llet condensada, per posar-hi ansa i transformar-lo per l'ús en la cuina. I aquell eficient artesà encara ampliava la seva activitat amb treballs de lampista. I com entreteniment algunes nits el podíem veure a la llera de l'Onyar, prop del pont de Pedra, pescant anguiles, que anava dipositant en un paraigua posat de caps per avall, com si fos una barca.
No podem oblidar l'existència de la funerària, situada en aquell temps en la casa que tancava la plaça, casa que estava encarada cap a migdia. Els taüts, excepte alguns pocs de més luxe, eren de fusta blanca i els folraven per dins i per fora. L'interior amb tela morada i l'exterior negra pels adults i blanca pels albats. L'operació es feia en ple carrer, davant de l'edifici de la funerària. Muntaven la caixa sobre uns cavallets i l'anaven folrant i decorant amb borles, penjolls i ornaments metàl·lics, d'acord amb la categoria acordada i el que el client volia o podia pagar.
La fonda de Ca la Quima havia compaginat la seva activitat amb la venda de queviures, que posteriorment va deixar, per ampliar l'activitat de restaurant i allotjament. S'hi feien celebracions i alguns àpats de casament.
Apart d'algun fet extraordinari, la plaça s'animava anyalment en dues ocasions; per la festa Major i pel pas de la Processó de Corpus de la parròquia. La Festa del barri era per santa Susanna, i durava tres dies de mitjan agost. Ornamentació amb banderes i banderetes. Tritlleig de campanes. Processó amb la imatge de la Santa i la bandera. Ofici solemne i Missa pels difunts. Sardanes al migdia i la tarda, ball a la nit. Faixina a la Fontajau. Jocs infantils....
El dilluns de la setmana següent a la festa de Corpus sortia la Processó de la parròquia del Mercadal, i recorria una bona part del terme parroquial. Domassos i cobrellits als balcons. Neteja i regatge especial del carrer. A la placeta molta mainada i també algunes senyores posaven un rest de cadires per contemplar el pas de la sacra comitiva. Comitiva en la que només participaven homes i nois i també alguna nena que aquell any havia fet la seva primera Comunió. L'escolania parroquial, dirigida per mossèn Fernando, aportava la seva col·laboració a la celebració.
La proximitat del temple parroquial motivava el pas de les comitives fúnebres. La demarcació parroquial era molt extensa i bastant poblada, i els enterraments sovintejaven i la major part passaven per la nostra plaça, on el seguici es detenia, mentre els clergues cantaven les absoltes. No tot havia de ser fúnebre, la proximitat del temple també propiciava que s'hi fes notar la celebració de bateigs i de casaments. El pas de dos o tres, o més cotxes seguits era un signe inequívoc que es tractava d'un casament o d'un bateig. Era tan escàs el trànsit que un seguici de varis cotxes cridava l'atenció i motivava que els veïns sortissin per contemplar l'esdeveniment.
