És el més difícil de combatre perquè no t'ho esperes i això és una cosa que sabem des de sempre. Homer ens va explicar com Agamèmnon va vèncer la resistència dels troians amb un regal enverinat que els va ficar l'enemic dins de casa després de no fer cas dels advertiments de Lacont i fent així inútils les seves poderoses muralles defensives. I si a sobre aquest enemic està malalt, està boig o és un fanàtic, les coses es posen pitjor perquè predir els seus moviments es fa gairebé impossible. És el que ha passat amb el pilot de Germanwings que ha acabat de cop amb 150 vides, amb 60 anys de fiabilitat de Lufthansa i amb la prepotència satisfeta dels alemanys, confirmant que també ells són perfectament capaços de cometre errors garrafals. Com se'ls pot escapar un pilot que ha rebut tractament psiquiàtric durant anys per depressions severes i que revela tendències suïcides? No vull ni pensar el que llegiríem en els seus diaris si Lubitz fos italià o espanyol! I molt pitjor si fos grec! S'ho imaginen?
Però aquest no és el problema, el proble?ma és que cada vegada que pugem a un avió ens mig despullen, ens desproveeixen d'ampolles d'aigua, colònies i tallaungles i ens fan travessar arcs de seguretat subjectant amb tota la dignitat que som capaços els pantalons desproveïts de cinturó perquè no ens caiguin fins als genolls, mentre ens expliquen que totes aquestes ignomínies són per garantir la nostra seguretat, quan la inseguretat forma part de la nostra vida quotidiana a principis del segle XXI.
Els passatgers de Germanwings van passar per tots aquests controls i van morir perquè el seu enemic els esperava a dins, s'havia tancat a la cabina de l'avió i havia decidit que l'acompanyessin en el seu viatge a l'altre món com en l'antiguitat feien els emperadors xinesos o els faraons egipcis, que s'enterraven envoltats de servi?dors que morien -imagino que de mala ga?na- quan es segellaven els accessos al túmul sepulcral. Una cosa semblant els ha passat als passatgers d'aquest vol que van deixar de viure -encara que ells no ho sabien- quan es va tancar la portella de l'avió que els va estavellar contra una pelada vessant dels Alps en un inútil holocaust. Pel que sembla, Lubitz li va dir a una amiga que el món sencer el coneixeria. Cal ser molt egocèntric, molt malalt o molt canalla per afegir l'assassinat en massa a la teva tragèdia personal, perquè no estem davant d'un suïcida sinó davant un terrorista assassí que es va endur amb ell per davant, d'una tacada, gairebé tants innocents com l'11-M a Madrid.
Al cap i a la fi hi ha moltes altres maneres menys cruentes de guanyar fama. El Quixot ho va aconseguir a base d'un gran cor que el feia caure en constants ridículs, que és el que més ens pot terroritzar als espanyols, Hamlet, a base de dubtar sobre si mateix i el món que l'envoltava, i Faust, per no aturar-se en la seva recerca de la immortalitat. Faust era també alemany. A Espanya hi ha revistes que viuen de famosetes el mèrit de les quals és fotre un clau amb algú conegut, si pot ser en algun destí exòtic pagat per la mateixa revista. No tinc res a objectar, perquè es guanyen bé la vida, s'ho passen estupendament i no fan mal a ningú. Això de Lubitz és una altra cosa, lamento les seves depressions i el drama personal que el van portar a posar fi a la seva vida en plena joventut, però el seu afany de notorietat l'ha convertit en un menyspreable assassí en massa que ha destrossat la vida d'un cente?nar i mig de famílies.
El problema és la indefensió i impotència que sentim davant d'un enemic que no només està entre nosaltres sinó que s'asseu a la cabina i opera els comandaments sense deixar-nos opció per alterar el rumb. Com passa amb la corrupció tan estesa entre alguns dels nostres polítics, que en comptes de combatre-la es limiten a intercanviar acusa?cions de "doncs tu més" i quedar-se tan tranquils sense adoptar mesures que li posessin fi malgrat el clam ciutadà. I pitjor passa amb els partits, que són intocables perquè s'han convertit en estructures cada vegada més allunyades del sentir dels ciuta?dans, atentes únicament als seus interessos mentre els seus dirigents es tanquen a la cabina i es posen els cascos, menyspreant el clam de la carrer. Un amb Gürtel, els seus sobres i els seus finançaments irre?gu?lars, un altre amb els seus Eres i el clientelisme portat al màxim i un altre entestat a desmentir l'"Espanya ens roba" perquè allà ho roben tot localment, mentre que el que anem sabent dels que fins ara no podien apunten maneres preocupants per quan també ells puguin. És desmoralitzador perquè el país necessita una regeneració i els polítics estan a la cabina amb el pilot automàtic en rumb descendent mentre enllà ja s'albiren els Alps i cada vegada queda menys temps per redreçar un rumb que els porta a la catàstrofe... encara que estigui en favor seu el fet, contrastat repetidament, que els espanyols votem una i altra vegada els corruptes i sembla que molts pugen contents a l'avió que està a punt d'estavellar-se. Almenys això és una cosa que els alemanys no farien.
