Un article de Tapi Carreras del dia 10 a Diari de Girona va posar a la llum els salaris del col·lectiu d'escombriaires de Girona, fet que va sorprendre per la quantia: un peó cobra 1.300 euros nets al mes, un salari que està lluny de molts treballadors més qualificats i amb molta més responsabilitat. L'impacte de l'article va posar en evidència que hi ha injustícies en el món salarial i que hi ha col·lectius que aprofiten la força que tenen sobre els que negocien. En aquest cas és l'amenaça anual de vaga cada any durant el Temps de Flors de Girona davant un ajuntament que actua com si fos de plastilina: tou, tou. Té solució el conflicte, es poden abaixar els salaris del col·lectiu? La solució passa per no obligar a la concessionària d'un nou concurs a acceptar els treballadors que hi havia. O no creieu que hi hauria milions de persones agraïdes per fer aquest treball amb menys pretensions?
El camí dels treballadors Girona+neta porta a fer el servei sense treballadors. Si es continua així, el servei el faran les màquines soles: un camió sense conductor es carregarà solet els contenidors d'escombraries. S'hauran acabat els problemes amb els ciutadans i el cost haurà baixat. Aquest exemple és un dels molts que vénen. Als anys 2000 vam competir amb els baixos salaris dels xinesos, exportant treball i riquesa cap allà. Avui competim amb les màquines i és molt important no cedir els treballs en els quals l'home pot ser millor que la màquina.
He parlat aquí en altres ocasions sobre les dues economies que vénen, la competitiva i la que haurem de subvencionar. La dificultat està a trobar les feines d'aquesta segona economia: pot ser el tèxtil, l'atenció a la gent gran, la gestió forestal o la recollida d'escombraries. En lloc d'automatitzar el servei, una solució està a fer el camí contrari, retornar a la recollida porta a porta. Amb això el guany és que, en ser un servei personalitzat, s'obliga el ciutadà a fer bé la separació selectiva, guanyant en la recuperació de productes i en medi ambient. Però, clar, qualsevol s'hi posa a fer-ho a Girona amb un col·lectiu així, arribaria a cobrar més que el president del govern.
Si és difícil crear treball és en part per la por de molts petits empresaris a haver d'enfrontar-se a col·lectius com el de les escombraries de Girona. Petits comerços s'estimen més no créixer més per no tenir aquests conflictes, prefereixen més donar mal servei als clients abans de tenir problemes sindicals, prefereixen no superar la ratlla de 50 treballadors per no haver de crear el comitè d'empresa... tot plegat en detriment de crear treball. El país s'ha de treure la por a aquesta tasca i crear ocpació a la més mínima ocasió, a la més petita punta de feina, encara que siguin hores, perquè si no ho fem no solucionarem el problema de l'atur.
Això és el que va resoldre en part la reforma laboral. La primera que va fer Zapatero no va significar cap canvi en la tendència de l'atur. Si mirem el gràfic veurem com la segona reforma de Rajoy ha tingut efectes notables, en contra del que diuen els sindicats. El gràfic mostra dues corbes solapades, la de variació mensual de l'activitat econòmica, el PIB, i la de la reducció de l'atur. Com que les corbes estan desestacionalitzades un any, es pot apreciar com després de la reforma de febrer de 2012 l'atur es redueix amb més intensitat que no pas creix l'economia. És la demostració que es va frenar la força sindical i que va servir per desacoblar les dues corbes, que va servir per facilitar la contractació abans d'arribar a nivells de creixement econòmic alts, que amb menys economia es crea treball.
A partir d'aquí està clar que el que cal és eixamplar més la distància de les corbes, cosa que ara només podrem fer amb imaginació, formació laboral i plantant cara a col·lectius com el de Girona+neta. És també el que recomana la Unió Europea.
Aquesta setmana hem sabut que el turisme espanyol és el més competitiu del món, notícia que reafirma les dades que anem veient mes a mes, la positiva entrada de divises i la creació de treball. L'exportació fa el que pot, en part perquè la producció del país ara haurà de satisfer el creixement de la demanda interna. Les noves inversions que està fent la indústria permetran augments de capacitat que permetran tornar a exportar. Com més temps passa més veiem com les empreses d'aquí són competitives a fora, impuls que hem d'aprofitar per créixer i crear treball.
En aquests moments hi ha enregistrats 4,3 milions de persones sense feina. A final d'any arribarem a 4 milions i, a principis del 2017 assolirem els 3 milions. La meva impressió és que costarà molt baixar d'aquest límit, entre altres coses perquè el col·lectiu restant no tindrà el nivell suficient per cobrir la demanda professional que hi haurà, raó de més per reinventar nous llocs de treball.
Els joves que s'han format són uns treballadors excel·lents: saben, aprenen ràpid i són més responsables que els grans. Amb ells aixecarem el país molt amunt. Però els que formen part del fracàs escolar van directes a engruixir el col·lectiu d'aturats i de feines precàries, a constituir l'economia de segona, al llindar de la pobresa. La clau està en l'ensenyament.
