És un axioma que no per molt repetir-lo deixa de ser cert: "El que no surt a la televisió no existeix". Des de les primeres emissions de la televisió a Alemanya entre 1935 i 1936, la dictadura va prendre bona nota de l'enorme capacitat del nou enginy com a mitjà de propaganda. Durant la Guerra Freda i la Guerra del Vietnam, la democràcia nord-americana va arribar a unes conclusions similars. Quan a Espanya va acabar el monopoli franquista de la televisió i es van concedir llicències per als primers canals privats, es va reservar una part de l'espectre radioelèctric per a les televisions locals. Però la il·lusió que la televisió era un mitjà obert a tothom va durar poc. Iniciatives pioneres i realment populars aviat van ser frenades. Gairebé paral·lelament a l'aire fresc que van significar les televisions privades van aparèixer les televisions autonòmiques i es va reforçar la televisió estatal. En una deriva sense fre, avui els més de vint canals públics que hi ha a l'Estat són, gairebé sense excepcions, televisions al servei del partit en el poder i els seus turiferaris: de TVE a TV3, de TeleMadrid a la gran broma que va ser el difunt Canal 9. Els mateixos periodistes d'aquests mitjans han denunciat repetides vegades la falta de pluralitat en ens finançats amb impostos.

No deixa de ser significatiu que quan les noves sensibilitats polítiques sorgides després del 15-M van començar a prendre cos només les televisions privades oferissin tribunes d'expressió als nous líders. Haurien calat tan profund els missatges avui triomfants d'Iglesias i Colau sense les plataformes que els van brindar Cuatro o La Sexta? Què ha passat perquè dos canals privats hagin hagut de fer la feina informativa eludida per les altives televisions mal anomenades públiques? Per què les pressions des de la cúpula del poder van aconseguir fins i tot la "reubicació" d'algun periodista? És normal que a les televisions oficials no hi hagi espais de reflexió a l'altura dels que ofereix a La Tuerka des d'una televisió privada via internet? Pluralitat Zero. L'anàlisi profunda de qualsevol TelediarioTelenotícies enutja i una cosa semblant succeeix amb la resta de la programació informativa. És habitual que en comptes de fomentar el debat es posin micròfons al polític més perquè es justifiqui que perquè ens expliqui; és habitual que els moviments socials de base no tinguin veu als platós; és habitual que la ideologia neoliberal que fins avui ha sustentat desnonaments o fomentat retallades salti dels programes informatius a impregnar gran part de la graella.

Els panxacontents que han fet negocis privats malversant els fons públics assignats a les televisions que haurien de ser un servei públic; els mestretites que assessoren i adulen alhora, encara es permeten acusar les televisions privades que els seus debats i tertulians són pur espectacle destinat a engrossir la pecúnia procedent de la publicitat. Ningú és perfecte! Potser aquests crítics obliden quelcom molt important: que les televisions privades no li costen ni un cèntim al ciutadà. És fàcil criticar el periodisme que es fa des de la televisió privada (on, per cert, hi ha excel·lents professionals) quan les més importants televisions públiques estan profundament endeutades però sempre compten amb el mannà dels impostos.

En un moment en què la precarietat sacseja la professió periodística en l'incert doble panorama de la crisi econòmica i de les tensions entre la premsa de paper i la digital, les televisions públiques són un oasi. Els pressupostos astronòmics que es manegen porten a la paradoxa que, per exemple, una televisió autonòmica pugui costar molt, de vegades molt més, que una televisió privada d'àmbit estatal. Una circumstància encara més sagnant en casos en què el finançament és mixt via impostos i publicitat. I sens dubte, les plantilles estan sobredimensionades, un vici públic de llarga tradició. Recordo haver visitat a Madrid, quan encara vivia el General, un edifici als afores on hi havia unes desgavellades oficines conegudes com "el cementiri d'elefants". Hi ocupaven despatxos desocupats funcionaris de TVE que ja no tenien cap funció ni davant ni darrere de les càmeres i esperaven pacientment la seva jubilació. Serà aquest el futur dels qui van iniciar la seva carrera professional a les televisions autonòmiques als feliços anys 80?

Predicar amb la veu de l'amo és rendible tant a la televisió de l'amo com en determinada premsa que no és seva però com si ho fos, tipa de subvencions. Afortunadament, aquesta penosa situació pot ser revertida si els actuals pactes de les formacions emergents donen els seus fruits, primer pas per reclamar una nova televisió de tots que deixi enrere els deliris de grandesa, els púlpits i l'encens.