Tot un patrimoni

04.06.2015 | 09:53
Tot un patrimoni

Sé que hi ha darrere meu dos mil anys de cristianisme. Amb els meus avantpassats vaig construir les esglésies romàniques, les gòtiques i les barroques. Tant se val el que pensi: aquestes esglésies són el meu patrimoni, des del contingut fins a l'estil. Seria boig si negués la poderosa força que duc en mi des de fa segles». Aquestes són paraules de Pier Paolo Pasolini. Són una observació sensible del concepte de patrimoni cultural; hi ha la percepció de la pertinença col·lectiva, participació d'una herència que ens complau i ens pot enorgullir. I tot això per sobre de sentiments i creences personals, perquè -diguem-ho tot- Pasolini ja havia declarat que ell era agnòstic i anticlerical.

Ara mateix Temps de Flors és un patrimoni cultural del Barri Vell. Ara els gironins sabem que per merèixer el nom de patrimoni poden passar 60 anys. Tot un senyor temps amb confluència d'idees, treballs, propòsits i neguits, que des de baix no sabrem mai del tot. De tot cor, Girona diu gràcies; i a aquest agraïment ens hi ajuden uns versos de Rosa Font: «Estimades flors, amb vosaltres he vist les nits incendiades de maig voltant la taula, tan plena de paraules i riures lluminosos com l'alba als vostres ulls. Heu fet que cada mot vessés de primavera, duent ressons de festa a l'ombra de ciutat». La Girona de 60 anys endarrere, aquella sí, «grisa i negra», ens amagava tot un carrer de Sant Llorenç, i no en feia cas d'un convent de Sant Domènec, i tenia mal okupada l'església de Sant Nicolau, per no parlar d'un riu Onyar al qual, llavores, hauria sigut una burla irònica instal·lar-li una ornamentació floral, per cruel contradicció. Ara el futur de Temps de Flors es pot entreveure amb plena consciència de patrimoni «des del contingut fins a l'estil».

Temps de Flors s'ha configurat creixent entre naus romàniques i gòtiques, absis, columnes i capitells de claustres mil·lenaris, servint-se de clarors i foscors de patis i recintes desconeguts. Els gironins ens meravellem quan recordem la humilitat de l'origen d'aquell concurs i exposició de flors al Saló de Descans del Teatre Municipal, després a la Sala de Pergamins de la Casa de Cultura, més tard Sant Pere de Galligants, Sant Domènec, la catedral... i mans, moltes mans, a tots els temps, fins a poder arribar a dir allò de Bernanos al final d'una novel·la cèlebre: «Què més voleu, tot és ja gràcia». La flor i la pedra emmarquen la metàfora de la mateixa vida, contrastant la vida molt efímera del vegetal amb la vida molt llarga de tota la parentela de les calcàries. Aquest és el fet diferencial i màgic de Temps de Flors. I aquest tret carismàtic li fa que no sigui exportable a d'altres barris. És una exigència del mateix patrimoni.

L'essència i les credencials d'uns béns que ascendeixen a la categoria de patrimoni necessiten una vetlla ben ordenada, com un document d'identitat que cal tenir preparat per ser mostrat oportunament. Així, Temps de Flors. L'exigència de l'honor de formar part d'un patrimoni d'aquesta naturalesa ha de comportar la possibilitat i la conveniència d'alguna depuració en algun espai o en alguna participació: si cal, esporgar, per dir-ho en termes del ram vegetal.

Per molts anys, Temps de Flors. Que el replà de la celebració dels 60 anys sigui penyora de llarga continuïtat, sense bloqueig emocional, tocant de peus al terra d'una realitat esplèndida i merescuda, ben contrastada, objectiva, airejada amb avals i reconeixements de serenitat. Però amb actitut de perfeccionament, sempre. Que quan vingui la inspiració ens trobi treballant, com fins ara. Un patrimoni cultural complirà aquestes condicions o no serà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema