Permetin-me un acudit. Si CiU va al divorci pel tema de la independència, qui hauria de marxar de casa és CDC, perquè és aquest partit el que ha fet el salt. El 1978, quan es va crear la coalició, cap dels dos no propugnava la independència. Tampoc el 2001, quan es va transformar en federació. Van prescindir de les diferències sobre un futur llunyà que es veia com un somni. Unió era confederal i segons els seus documents ho continua sent. CDC no tenia una definició tan estricta. Ara la té: propugna la creació d'un estat tan independent com es pot ser dins l'Europa comunitària. Però llavors van deixar aquests matisos al calaix de l'ambigüitat per defensar junts el màxim aprofitament del règim autonòmic.

Han passat 37 anys des que Pujol va oferir a Unió una quota permanent de càrrecs -un de cada quatre- a canvi de la clau europea que posseïa com a membre de la internacional demòcrata-cristiana. Clau que obria la porta de gent important de Bonn, Roma i Brussel·les. Entre això i el seu domini dels idiomes, Pujol es va fer un nom i un prestigi. Després les coses van canviar. La DC europea, cada cop més allunyada dels orígens vaticans, va reconèixer el PP espanyol com un dels seus, i dels importants. Convenia sumar per a l'Eurocambra i les institucions comunitàries. I el PP va frenar el protagonisme de CiU. Però la feina de donar a conèixer la cosa catalana ja estava feta. Convergència la continuaria sola, si calia.

I van canviar més coses. El futur que es considerava tan llunyà va convertir-se en "la propera pantalla". Tothom es definia en relació amb la independència, com si bastés a desitjar-la per obtenir-la. Ser autonomista, federalista, confederalista o secessionista ja no era un debat bizantí sobre el sexe dels àngels, sinó la primera categoria classificatòria. Convergència va descobrir que era independentista de tota la vida, encara que mai no s'ho hagués confessat ni a ella mateixa. I una part d'Unió va exclamar: "nosaltres també", mentre l'altra els amonestava: "siguem seriosos". Aquesta altra part és la que ocupa els òrgans de direcció i proposa una consulta interna on la paraula "independència" s'evita curosament.

37 anys. Ningú no va dir que fos un amor per a l'eternitat. Coll i Alentorn és mort i Jordi Pujol és història. En el reality "jo sí que sóc indepe", la Unió de Duran és un dilema per a Artur Mas. Ha de decidir si la nosa que li fa és superior al desgast que li produiria el trencament.