Acomiadar per crear ocupació

12.06.2015 | 00:00

"Manuel Valls acaba de llançar un pla per facilitar el divorci entre l'empresa
i els seus treballadors"

Inspirant-se en les mesures que Mariano Rajoy va prendre fa tres anys, el Govern socialista de França ha decidit abaratir l'acomiadament perquè augmenti l'ocupació. La idea sona una mica paradoxal, però la veritat és que a Rajoy li ha funcionat prou bé a jutjar per les felices dades d'increment de l'ocupació i afiliació a la Seguretat Social que Espanya registra des de fa més d'un any. Per una vegada, i sense que senti precedent, aquest país serveix d'exemple al seu veí de sobre dels Pirineus.
Com va fer abans el seu col·lega espanyol, el primer ministre francès Manuel Valls acaba de llançar un pla per facilitar el divorci entre l'empresa i els seus treballadors. Consisteix, bàsicament, a reduir el cost de la indemnització per acomiadament a pagar pels patrons i en l'eliminació d'algunes de les traves que fins ara dificultaven la retallada de les seves plantilles.
La novetat és que això ho faci un líder de confessió socialista en un país tan devot de l'Estat com França, encara que no faltin antecedents al respecte. Els socialdemòcrates alemanys ja havien optat per mesures similars en aliar-se en el govern amb els conservadors d'Angela Merkel. I tampoc sembla haver-li anat del tot malament a Alemanya en aquest cas.
Facilitar l'acomiadament perquè hi hagi més treballadors amb ocupació és una cosa així com lluitar per la pau o fornicar amb el propòsit que baixi la natalitat; però ja se sap que l'economia és una ciència enigmàtica i contradictòria que abunda en paradoxes d'aquest tipus. També a l'Edat Mitjana ?-i en temps més moderns- era habitual que es sagnès als malalts per guarir-los; encara que el mètode no dó?na sempre els resultats esperats.
La fórmula sembla funcionar millor, però, en el ram de l'economia. Els partidaris d'acomiadar per?què es contracti més solen citar el cas d'Amèrica del Nord i altres llocs, generalment anglosaxons, on la gent pot ser expulsada del seu lloc de treball sense grans costos econòmics ni burocràtics per a l'empresa.
A favor d'aquest argument parla l'exemple d'aquestes nacions en què els procediments de contrac?tació -i, sobretot, d'acomiadament- són tan elàstics com el xiclet. En totes elles, el percentatge d'aturats és notablement inferior al que llança la fins ara poc flexible llotja de treball d'Espanya. O la de França, on el creixement de la desocupació fins a xifres de dos dígits ha inclinat al Govern de Valls a imitar les mesures adoptades el 2012 per Rajoy: i alguns anys abans per la coalició de socialdemòcrates i democristians a Alemanya.
Es queixaven els empresaris que a Espanya fos molt més fàcil divor?ciar-se de l'esposa que d'un treballador; però aquests temps han quedat enrere, per més que encara estiguem lluny de l'acomiadament amb barra lliure propi dels Estats Units. No hi ha res a objectar al fet que els governants espanyols -i ara també els francesos- adoptin l'exemple anglosaxó, naturalment. Es troba a faltar, si de cas, que no imitin també la capacitat d'innovació tecnològica, l'excel·lència en l'educació i el cultiu de la formació professional que potser hagin ajudat a crear empreses -i amb elles, treball- als països que aquí prenem com a model. De moment, els hem copiat únicament el costum d'acomiadar. I no és només això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema