La cadira

«Quan arribo ella ja hi és. La reconec de lluny, a la terrassa. Em sorprèn que no estigui a la seva cadira»

17.06.2015 | 09:17
La cadira

La setmana passada vaig quedar per fer un cafè amb una persona amb la qual col·laboro per feina des de fa mesos. No ens havíem vist mai però ens entenem bé i teníem ganes de posar-nos cara, i veu, i cos. És una dona que no viu a Girona i va en cadira de rodes. Pensant en la seva diversitat funcional em vaig decidir pel Viena que hi ha camí de l'Espai Gironès. Allà ?-vaig pensar- podrà aparcar fàcilment i a fora, que és tot pla, hi estarem bé.

Quan arribo ella ja hi és. La reconec de lluny, a la terrassa. Em sorprèn que no estigui a la seva cadira però penso que deu haver vingut acompanyada i algú la deu haver ajudat. Jo també m'assec i comentem la calor que fa. Ella proposa que anem a dintre, que hi haurà aire condicionat i estarem més bé. Però jo penso: i com ho farem? No porta crosses ni cadira. Dic que per mi no cal però ella hi insisteix. Realment fa molta calor. Però és que no sé què se suposa que he de fer. Li he d'anar a buscar la cadira al cotxe? L'he d'ajudar, mig aguantant-la, per arribar a dintre? És la primera vegada que ens veiem i em fa angúnia preguntar-li. Finalment m'armo de valor, penso que sigui el que Déu vulgui i li dic va, sí, anem a dintre. Que estarem més fresquetes. I m'aixeco sense saber ben bé què passarà. I passa l'última cosa que em podia imaginar: s'aixeca, agafa el suc de taronja i diu anem i, decidida, camina cap a dintre. Camina. Decidida. Cap a dintre. I jo em quedo a fora palplantada amb la boca oberta fins que també camino i entro i veig com em somriu interrogant -véns?-. Sí. Vinc. Demano un cafè i vinc. A la barra el meu cap intenta comprendre però no comprèn res: d'acord, no passa res, ha caminat. Hòstia puta, ha caminat. Mentre m'acosto a la taula, jo també somric. I llavors em comença a parlar de projectes apassionants però jo no puc. Ha caminat i aquesta reunió està condemnada al fracàs. I busca una data per no sé ben bé què -com ho tens a mitjans juliol?- i obro la boca i intento mossegar-me la llengua a la vegada però guanya la boca oberta i començo a dir perdona, eh?, però... a veure... o sigui... Tu no anaves en cadira de rodes? Silenci. Astorament. Ulls com plats. Com? Sí, tu, la cadira... En cadira de rodes? Jo? No. No hi he anat mai. No va en cadira de rodes. No hi ha anat mai. Dos segons de reflexió. Helena, pensa de pressa: d'on has tret que va en cadira de rodes? Qui t'ho ha dit? On ho has llegit? De cop, m'il·lumino. La foto. A la foto d'equip de la seva pàgina web surten els tres membres de l'equip, dos de drets i ella, al mig, asseguda. La foto, per sota, està tallada a l'alçada de la seva cintura. Els dos de darrere l'agafen per les espatlles i el meu cervell, no sé ben bé per què, ho va processar així: va en cadira de rodes. Ens mirem en silenci. Un segon, dos segons, tres segons. Li dic: fins i tot t'he buscat un bar adaptat. Quatre, cinc segons. I passa un miracle i esclata a riure. I mentre ens cauen les llàgrimes i respiro alleujada penso que no m'he equivocat tant i que sí que hi havia una discapacitat a la taula, sí. La meva!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema