L'spoiler és la revelació d'una part important de la trama d'una novel·la, un còmic, una pel·lícula, una sèrie de televisió abans que el lector o espectador hagi arribat al moment en què el relat ho descobreix. El que explica un spoiler més que descobrir "fa malbé", "espatlla", "arruïna". Hi ha persones que gaudeixen poc del relat, del camí, del mecanisme de la intriga perquè volen arribar aviat al final, a la meta, a la solució. Aquestes mateixes persones no solen ser partidàries dels finals oberts. Aquest article conté un spoiler i el correcte és advertir-ho als que es queden molt aixafats quan se'ls explica un desenllaç. Aquí va: La vida acaba en la mort. Això, que sabem per als altres, ens succeirà també a nosaltres. Com que no sol agradar sentir-ho així, les religions han triomfat durant segles proposant al final tancat de la mort un final obert i la promesa d'una segona temporada millor.
El recordatori de la mort com a final de la vida es fa necessari perquè ara tots els missatges treballen a allargar la idea de la vida fins que resulti tan remot el fet de morir-se que gairebé arribi a oblidar-se que és ineludible. Hi va haver segles que els missatges oficials eren els contraris. Memento mori (recorda que moriràs) és una idea procedent de la Itàlia preromana que es va fer famosa a la Roma clàssica amb el que és la representació perfecta del torracollons i de l'esgarriacries. Memento mori era el que repetia un serf, encarregat d'aquesta tasca, als generals romans que desfilaven victoriosos per la ciutat perquè no s'ensuperbissin. El cristianisme el va posar de moda en la variant de l'Eclesiastès, Vanitas vanitatis. Ara, en la religió del mercat i l'homilia de la comunicació, morim d'estrès per seguir vius, contemplant cada aliment, medicament, compra i acció pel que té de sa i conté de suplement de vida.
