«Joc de trons», la sèrie de moda

«Vaig començar a entendre-la quan vaig concloure que no m'havia d'esforçar gens per entendre-la perquè és incomprensible»

24.06.2015 | 08:33
«Joc de trons», la sèrie de moda

Fa més d'un any em vaig parar davant del televisor que emetia un parell de capítols de Joc de Trons; no vaig entendre res. Les imatges, inspirades en el llenguatge dels còmics, em cridaven l'atenció, com l'atrevit muntatge de les escenes en paral·lel, però em semblà una ximpleria l'argument fonamentat en baralles cruentes d'una extrema violència entre tribus o clans familiars endogàmics, atès que cap grup bel·ligerant havia mostrat motius raonables per haver declarat la guerra al veí. No trobava cap il·lació lògica en la conducta psicològica dels personatges, tots ells bicèfals o esquizofrènics, fins em semblava visionar una obra inspirada en el teatre de l'absurd.

Tots aquests capricis dels guionistes els vaig disculpar per la força del relat, malgrat sigui inaprehensible. Un joc pueril, tanmateix el nom «joc» no enganya, dóna títol a la sèrie; es tracta, doncs, d'un divertiment fet amb fotogrames colpidors i escenes frenètiques i horripilants, carregades d'una gran potència visual. HBO és una de les productores més populars d'Estats Units que emet per cable i satèl·lit, entre les seves sèries d'èxit destaquen Los Soprano, The Wire, Sexo en Nova York, True Blood, Sangre fresca, etc.

La balquena d'escenes claustrofòbiques a Joc de Trons, rodades en coves, catacumbes, subterranis, espais interiors molt foscos de castells o palaus de parets gruixudes de pedra se sovintegen en cada capítol i brutalment contrasten amb el que surt a continuació: un espai ple de llum feridora, de color de blanca neu o de blau mar. L'interès per enclaustrar els personatges subratlla la seva morbositat i crueltat mental; tenen temps per pensar en maleficències i els acosta aconseguint que l'espectador també s'interioritzi, així el procés d'identificació o de complicitat es pot realitzar millor, més difícil seria en un espai obert.

Mesos després vaig veure tota la sèrie completa de Joc de Trons; vaig començar a entendre-la quan vaig concloure que no m'havia d'esforçar gens per entendre-la perquè és incomprensible; ara la segueixo especialment per l'aspecte formal, per les imatges esborronadores, els efectes especials tan esgarrifosos com excepcionals, a més em fan riure les situacions delirants i desendreçades, com la seva incoherència narrativa, el seu calaix de sastre extravagant.

Alguns erròniament han afirmat que Joc de Trons és una al·legoria de les guerres monàrquiques en el continent europeu. No entenc massa l'anàlisi i l'apel·lació de les ?guerres «internes d'Europa», puix que la lluita pel poder la trobem en tot el món, en les tribus aborígens d'América, en les africanes i en les purgues intestines en els països comunistes. Pablo Iglesias, que no és pas toix, va regalar al rei d'Espanya la sèrie completa; el regal és una advertència: tots els trons formen part d'un joc i tots perillen, fins als més assentats en la història.

Es produeixen a la sèrie situacions capricioses, incomprensibles i impossibles, i és balder pretendre racionalitzar-les. Per ?exemple, una princesa que en la novel·la original de George R.R. Martin, escrita l'any 1996, en la qual s'inspira Joc de Trons, després de veure com un terrible príncep enemic assassinava els seus pares i violava i s'encruelia amb el seu germà fins matar-lo, es retira de la cort i es casa amb un petit propietari i viu confortada, fora de perill, la resta de la seva vida, doncs bé, els guionistes de la sèrie s'adonaren que l'actriu que encarna aquest rol agradava molt al públic i han forçat la situació enginyant-se-les perquè aquesta noia es casés justament amb el que va decapitar tota la seva família.

Un dels seus atractius és l'eclecticisme de gèneres cinematogràfics: pel·lícula d'espases i tornejos medievals amb aparicions de figures mítiques, com dracs gegantins, western a l'estil de Sam Peckinpah, gènere històric de romans i egipcis, dramàtic i sentimental, d'intriga i policíac, totes elles ben mesclades i en totes sempre hi palpita una atrevida sexualitat, una violència descarnada, també esquitxades amb gotes d'humor. En aquesta última temporada han introduït una feréstega crítica al fonamentalisme religiós, un tema ben actual. Tracta els temes des del realisme més atroç amb incursions al surrealisme i a la ciència ficció. Ho té tot, fins amalgama els estils arquitectònics com espais geogràfics desconcertants, del desert àrid amb sols roents a les glaceres nòrdiques, del territori dels verds botànics a les estepes glauques, del Mediterrani a l'Atlàntic irlandès. El missatge ideològic que transmet és la confirmació que el mal, l'odi, l'ambició i lluita pel poder són universals.

Una editorial del Diari de Girona parlava de l'èxit que representà per la meravellosa ciutat de Dubrovnik la filmació de Joc de Trons. L'impacte econòmic es va traduir amb un augment de turisme, el van triplicar. El mateix diari destacava en portada que ciutats andaluses on es van filmar escenes no van cobrar taxes a la productora HBO perquè quedaria compensat pel ressò internacional de la sèrie, que té un gran presència en les televisions, el mateix ha fet l'ajuntament de Girona.

L'arquitectura de Girona s'adiu bé a la temàtica entortolligada i confusa de la sèrie, que és tan laberíntica com el nostre nucli antic, que també traspua misteris i històries d'embolics.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema