La revolució del Papa

03.07.2015 | 00:00
La revolució del Papa

una de les millors maneres de situar un personatge és observar els seus adversaris. Que el papa Francesc s'està sortint de la norma de l'Església marcada per Joan Pau II (Ratzinger va ser la continuïtat vestida d'altura teològica) ho demostra que la seva encíclica Laudato Si (Lloat siguis), hagi sonat tan malament a creadors d'opinió com el nord-americà David Brooks, un dels gurus del conservadorisme a Estats Units. El columnista de The New York Times arriba a afirmar en un article publicat fa uns dies que «tota l'encíclica és sorprenentment decebedora».
Sembla que Brooks es passa de frenada, però si deixem de banda prejudicis, en alguna reflexió l'encerta. Per exemple, és veritat que la primera encíclica del papa Bergoglio té una cantarella rància (molt anys setanta, diu l'articulista) de condemna del progrés i la tecnologia. Anem al concret: dir, com fa el pontífex, que venim d'«un temps de confiança irracional en el progrés i en la capacitat humana», amb el que suposa de qüestionament d'aquests dos últims valors, sembla escombrar massa cap al sagrat i, precisament, l'irracional.
Potser, com sosté Brooks, afirmar que «la terra, la nostra casa, sembla convertir-se cada vegada més en un immens dipòsit de porqueria» sigui una visió reduccionista i en què sobren qualificatius i falten dades. Però il·lustra i alerta d'una situació real, més visible als països pobres que als plàcids turons de Califòrnia.
Possiblement, un s'atreveix a afirmar, el que descol·loca Brooks i els conservadors nord-americans, defensors dels avantatges del fracking, és que el papa Francesc no parla des del Nord. La sorpresa és que ho fa des del Sud, des dels països que posen les matèries primeres i pateixen les conseqüències del desenvolupament descontrolat.
Per això sona tan revolucionari llegir al Papa que «el deute extern dels països pobres s'ha convertit en un instrument de control», però ningú parla en canvi de «deute ecològic» del Nord amb el Sud. Aquest no compta als balanços. I la bretxa no és sempre entre continents. En alguns llocs, afegeix, «la privatització dels espais ha fet que l'accés dels ciutadans a zones de particular bellesa es torni difícil. En d'altres, es creen urbanitzacions "ecològiques" només al servei d'uns pocs i on "els descartables de la societat" no tenen cabuda».
Pot ser que a cardenals espa?nyols, com Cañizares, els costi sortir del rengle escrit per Rouco i hagin llegit fonamentalment l'encíclica com un cant a una ecologia integral que condemna l'avortament i l'homosexualitat. Pot ser que ideòlegs com Brooks tinguin raó i que, a llarg termini, les persones i la natura estiguin millor amb el progrés tecnològic, el creixement i la riquesa regulada. Però el text de Francesc té un valor especial i sona transgressor i jove, proper fins i tot en alguns passatges a la nova política, perquè en essència és el missatge dels que fins ara no tenien accés al podi ni al púlpit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema