Ja vaig entenent això de Grècia. Els grecs dilaten el tracte i a l'altra part li molesta menys del que sembla, encara que exhibeixin el mal humor dels professors incompetents amb un alumne poc espavilat. Cadascú té els seus motius, inclòs l'imperi que tem que Grècia llisqui cap a l'altre costat del tauler estratègic, al costat de Moscou. D'altra banda, Varoufakis i Tsipras saben que Jean-Claude Juncker està intractable abans del quart whisky i, lògicament, prefereixen esperar per entendre's amb ell entre dues llums, quan Juncker dóna copets a l'esquena, saluda marcialment, besa les calbes i desplega tot un teatre de signes realment integrador. L'economia és la filla comptable i ximple de la política. Qui intenti entendre l'economia malgastarà miserablement la seva vida. Per exemple, en l'actual sistema, quan es presten diners a algú que potser no els torni, se li apliquen interessos més alts, que és com obligar algú negat per a la puntualitat que arribi mitja hora abans: només aconseguiràs sumar trenta minuts al seu retard habitual. Sobre el funcionament del sistema ens informa José Luis Olivas, que es va endur cinc-cents milions d'euros al Carib mexicà en un carretó d'obres, en va fer desaparèixer la meitat i, després, va anar amb els seus companys a Cuba, tots tenim les nostres debilitats. Com que, a diferència de la seva política, que és bullent i proteica, l'economia grega sempre va ser un nyap, van fer el mateix que qualsevol fill de veí, aquí i arreu: recórrer al crèdit fàcil que beneïa Goldman Sachs, la mateixa agència que després va maquillar els comptes que va presentar a Brussel·les el Govern grec i la mateixa que ara pretén llançar-los a l'abisme de la fallida. Però fixin-se que Mariano Rajoy i els seus col·legues usen el cas grec a manera de faula de Samaniego, per alliçonar-nos sobre els mals que ens sobrevindran si fem com Grècia, per la seva sembra diària de por. Seria el pitjor dels errors: tenir por i escampar-ho. Mentrestant, que ens vagin explicant contes.
