comparteixo amb els ultraliberals la idea que cada ciutadà té el dret a prendre les seves pròpies decisions sense que ningú pugui interferir-hi. Però, com a pocs se'ls escapa, això pot portar a un conflicte. Ho farà si la decisió que prenc jo n'afecta un altre. Si li impedeix, al seu torn, decidir lliurement, i no diguem ja res si la meva decisió sobirana el mata.
Generalment el debat sobre els límits de la llibertat personal es manté en el terreny acadèmic, però de vegades surt d'aquesta gàbia d'or per instal·lar-se en el món de veritat. Així acaba de succeir amb la mort del nen d'Olot infectat per la diftèria a causa d'un patogen, és clar, però amb la culpa associada dels seus pares, que es van negar a vacunar-lo. Els militants contra les vacunes fan ús del seu dret a la llibertat, l'esgrimeixen amb orgull per oposar-se a les vacunes. A Espanya tenim el calendari vacunal obligatori, que existeix en totes les comunitats autònomes encara que no sigui el mateix per a totes elles perquè l'organisme que hauria de vetllar perquè així fos, el Consell Interterritorial de Salut, no funciona. Però fins i tot si, com sosté el sentit comú, el calendari de les vacunes tingués uns mínims iguals per a tothom, de poc serviria. Quan uns pares decideixen deixar el seu fill sense vacunar, així es queda. Això d'"obligatori" és una pura fórmula buida en la mesura que no hi ha cap mecanisme previst per fer-lo efectiu.
La vacuna triple bacteriana, que protegeix contra tifus, diftèria i tètanus, entra en el calendari obligatori. Però el nen d'Olot no va rebre aquesta protecció. Si els pares pertanyen a un grup antivacunes, o es deixen influir per les seves tesis, els seus fills quedaran exposats a certes malalties víriques o bacterianes. El normal és que no passi res però el nen en qüestió ha mort. I els pares diuen ara que els antivacunes els van enganyar. Cal compadir-se'n? Per descomptat. Però no he llegit que ni ells ni els que els van enganyar hagin estat acusats de delicte i portats davant del jutge.
Aquí apareix el problema real: que algú, enganyat o no, pugui oposar-se que els seus fills es vacunin sense que passi res. El drama de la mort durarà tota la vida i aquest sembla càstig suficient en termes religiosos o filosòfics. Però no ho és, perquè no evita el risc.
La veritable qüestió no està en el conflicte entre el nen amenaçat i els seus pares, militants contra les vacunes. El risc més gran és el d'una pandèmia: els que envolten el malalt estant vacunats no patiran la malaltia però transmetran el germen. El conseller de Salut s'ha negat a entrar en el debat de si les vacunes haurien de ser obligatòries de debò, optant per la pedagogia bonista per convèncer tothom. És clar que de poc serveix com a garant una cosa que es deixa a la lliure voluntat. Hi ha raons no només científiques sinó també filosòfiques i jurídiques per imposar per la força les vacunes. Les dels que entren en risc de mort perquè els seus pares els enganyen.
