alberto Márquez ha salvat la vida gràcies a una brillant i innovadora intervenció quirúrgica per extreure-li un perillós tumor del pàncrees. Una operació feta per un equip mèdic multidisciplinari de l'hospital Josep Trueta, que és tan esperançadora com preocupant i aterridora per al nombrós col·lectiu d'aprensius, pel qual em promouria com a president en cas de constituir-nos en associació.
És preocupant perquè a l'hospital on van operar aquest figuerenc, abans d'aquest final feliç al Trueta, li van dir: Vostè faci el que faci està mort... perquè com a molt té sis mesos de vida. Brutal! Una de les pitjors notícies que et poden donar a la vida (crec que n'hi ha de pitjors), dita de forma automatitzada per un estrany.
Però al final d'aquesta història, resulta que l'Alberto no només no s'ha mort, sinó que pot fer una vida amb hàbits normals.
És aterridor perquè els aprensius sempre ens situem en els escenaris més negatius i angoixants, fem les pitjors hipòtesis i recurrentment ens fem la mateixa pregunta: i si...? I si l'Alberto Márquez, com segurament han fet molts pacients al llarg de la història, s'hagués quedat amb la condemna de mort dictada pels metges del primer hospital? Potser sí que estaria mort, quan ara -insisteixo perquè ho trobo fascinant- pot fer vida normal.
Aquest és un cas que ens mostra la poca matemàtica que té la medicina i com d'importants són les segones, terceres i quartes opinions mèdiques. És una història que, amb tota la seva cruesa, ens explica que hi ha metges molt bons, bons, mediocres, dolents i molt dolents. Una circumstància que es dóna en tots els oficis però que com va dir algun savi: els errors dels cuiners es tapen amb sal... els dels metges amb sorra.
