Cartes

11.07.2015 | 00:00

Girona F.C. Un somni
cèsar albaladejo cano. girona.
S'acaba de complir un mes del dia en què, com molts milers d'aficionats del Girona F.C., vaig tenir aquest somni:
Vaig somniar: Tot i la desfeta en defensa provocada per l'àrbitre en el partit anterior, Mallorca-Girona, traient una segona targeta groga totalment injusta al nostre jugador Richy, els jugadors del Girona F.C. s'hi deixarien la pell, com així va ser, per guanyar un rival, el Lugo F.C., equip al qual van derrotar en els últims cinc partits que s'havien enfrontat anteriorment; en arribar el descans del partit tot anave béÉ ja que guanyàvem per 1 a 0, calia, doncs, un altre gol per restar tranquils i assegurar l'ascens merescut a Primera Divisió del futbol espanyol. Tan bon punt va començar la segona part, en Sandaza va estavellar l'esfèric al pal, mala sort. A partir d'aquest moment no vaig entendre res del que estava passant als jugadors del nostre equip i tampoc als aficionats, ja que el canguelo va ser l'amo i senyor de tothom, fins que va arribar el gol de l'empat i s'esvaïa el meu somi. Però bé, encara quedava una última jugada en què va ser anul·lat un gol de Lejeune, per a mi legal, ja que el jugador no està en fora de joc quan l'esfèric és centrat pel seu company, és a dir, en Lejeune guanya en aquell moment la posició del defensa del Lugo, aquest últim amb una clara tàctica premeditada s'avança a destemps i aixeca les mans cap al linier i aquest de seguida aixeca la bandera assenyalant fora de joc, quan l'hauria hagut d'aixecar en el moment de la centrada i no quan en Lejeune remata a gol. De cent gols en aquestes circumstàncies noranta-nou són donats per vàlids. En aquell moment vaig tenir la decepció esportiva més gran de la meva vida i vaig despertar del meu somnni.
Del partit de tornada del play-off contra el Saragossa, no vaig entendre l'alineació com a titulars de jugadors que habitualment només jugaven minuts, quan el que calia era calcar el mateix sistema de joc i l'actitud del partit d'anada, però això ja és història.

No ens ho fan gens fàcil
Lluís Torner i Callicó. GIRONA.
Estem a ben pocs dies del 27 de setembre, un dia clau perquè els catalans puguem decidir democràticament i lliure, sobre si volem ser estat propi o no, per tant, ho tenim a la cantonada però, renoi! a la gent normal del carrer, els nostres polítics, no ens ho fan gens fàcil, ja que: Que si cadascú va pel seu compte, com si un volgués passar davant de l'altre; que si fan un pacte, però després un d'ells el trenca; que si n'hi ha uns que primer varen dir que sí, després se'n varen desdir, i ara només critiquen; que si Convergència i Unió han partit peres, i entre els mateixos que s'han desunit també hi ha desacords; que si els polítics que anaven al davant, han decidit passar el seu paper als membres de la Societat Civil -en especial a l'ANC i Omnium Cultural-, però encara falta que aquests tinguin clar qui es posarà al davant, o com i de quina manera, etc.
Mentrestant, hi ha uns altres partits, amb uns principis semblants, tot i que diferents, que volen unir-se, encabint-hi aquells que ara, envalentonats, creuen que ells són els que ho poden arranjar tot, i es fan presents a les eleccions per guanyar-les i posar-se al capdavant, tot desbancant aquells que, com que no pensen igual, els titllen de ser «casta», posant-los tots dins del mateix sac.
Per consegüent, a tots aquells que ni som polítics, ni pertanyem a cap partit, que l'únic que volem és poder aconseguir un millor tracte envers Catalunya, i que pensem que, talm com va tot, l'única solució que ens deixen és la d'aspirar a un possible estat propi, se'ns està fent ballar el cap; cosa que, precisament, és el que pretenen aquells que no hi estan d'acord.
Resumint, el que cal és no desanimar-se i mantenir fermes les nostres conviccions. I per consegüent, sigui junts o separats, amb polítics o sense, no ens desanimem, i arribat el dia anem a votar amb consciència, d'acord amb el que, bonament i honrada, pensem que pot ser el millor. És el parer d'una gran majoria, especialment, d'aquells que ja tenim una edat.

Els grans oblidats
Àngela Ferrer Mató. GIRONA.
És una pràctica molt utilitzada quan vénen eleccions: «Ensenyar la pastanaga al ruc», com diem en català, per tal d'aconseguir els nostres desitjos de tal manera que al final el pobre animal enredat ni tan sols pot cruspir-se el simple vegetal. Rajoy, veient la desfeta municipal, intenta ara donar-nos aquesta pastanaga simbòlica prometent el que ni ell sap si podrà complir.
Ara bé, si diuen que actualment Espanya ha envellit i predomina la classe passiva, per quina raó no ofereix cap, ni el més mínim, avantatge al pensionista? Tan ruc és que no coneix ni les estadístiques del país que diu governar? Sovint aquest nombrós grup social són els grans oblidats. I també voten, eh? El tal subjecte es mereix el càstig, que el tindrà, però és que no veig cap partit que es recordi de tants avis que viuen en habituals estretors i que moltes vegades ajuden la família amb les seves minses pensions. Han aixecat el país i ara ningú es recorda d'ells. Però la vida és com un bumerang i segur que al final els tornarà la jugada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema