SOBRE EL PATRIOTISME CONSTITUCIONAL

11.07.2015 | 00:00

«Per dir-ho de pressa i amb permís dels historiadors, el liberalisme del nostre continent no s'entén sense la idea de nació i, en canvi, pot explicar-se sense parlar de pàtria»

sembla que torna a posar-se en circulació una idea que va tenir èxit en el passat: el «patriotisme constitucional». Al XIV Congrés del Partit Popular, que va tenir lloc al desembre del 2001, una de les ponències principals va ser presentada conjuntament per Josep Piqué i María San Gil, i portava com a títol El patriotismo constitucional del siglo XXI. En un discurs del passat 5 de juliol, Albert Rivera anunciava que venia a defensar el «patriotisme constitucional». Té tot el dret a fer-ho, com és natural, però he de confessar que aquesta idea m'agrada més aviat poc.
Els seus orígens fan pensar en un sentiment vergonyant. Popularitzat pel filòsof alemany Jürgen Habermas des dels inicis dels anys 80, el patriotisme constitucional pretenia transformar els sentiments de pertinença i amor al país en adhesió al valors universals representats per un text constitucional. Si considerem l'evolució d'aquests sentiments a l'Alemanya dels anys trenta del segle passat, que va degenerar en els horrors del nazisme, entendrem molt bé que persones demòcrates i il·lustrades com Habermas vulguin allunyar-se de tot el que pugui associar-se remotament amb l'aberració del nacionalisme hitlerià. Ara bé, si tirem una mica més enrere, no ens costarà gens trobar una associació indissoluble entre el nacionalisme (sí, el nacionalisme) i l'edificació del constitucionalisme continental europeu amb la Revolució francesa. Teoria, la de Sièyes a Què és el tercer estat? (1789) i pràctica, la dels soldats francesos que a Valmy, el 1792, van combatre els prussians al crit de «Vive la nation!». Per la nació, i no pel rei, es mata i es mor des de la Revolució francesa. Sembla que el mateix Goethe, present a Valmy, es va adonar del canvi. Per dir-ho de pressa i amb permís dels historiadors, el liberalisme del nostre continent no s'entén sense la idea de nació, i, en canvi, pot explicar-se sense parlar de pàtria.
Indiscutiblement, el nacionalisme ha tingut dimensions abominables, com totes les variants del feixisme. Però, encara que la història del patriotisme tampoc està lliure de crims o guerres injustes que l'han utilitzat per trobar justificacions, el mot nacionalisme genera un marc mental que només evoca identitats excloents o actituds ?desagradables, en interpretacions tirant a benignes. També n'hi ha d'altres de pitjors. Ara bé, malgrat intents com els de Maurizio Viroli (Per amore della patria, 2001) no veig manera de distingir de manera incontrovertible el patriotisme del nacionalisme. La diferència només és senzilla per a aquells que han decidit anomenar «patriotisme» a tot nacionalisme simpàtic, i «nacionalisme» a tot patriotisme antipàtic.
Pel que fa l'adjectiu «constitucional», em fa por que generi, de manera volguda o inconscient, la voluntat de petrificar el text de la Constitució de 1978. Als que vulguin reformar la Constitució se'ls posaria al davant el patriotisme. Com un camp de mines emocional, perquè la gent de bé no vol ofendre els patriotismes, es protegiria la base jurídica del sistema polític. Si és això, em sembla que és fer trampa. La Constitució de 1978 és la que millor ha funcionat, però si cal canviar-la, es pot canviar. És complicat, però no impossible, perquè no hi ha cap precepte constitucional que no es pugui modificar. No existeix allò que tècnicament anomenem clàusules d'intangibilitat. No busquem en les emocions nobles, com solem imaginar les del patriotisme, el subterfugi per garantir la centralització que consagra la interpretació constitucional dominant.
El patriotisme està molt bé, però a la Constitució ara li convenen sentiments més concrets, que no són contradictoris. Interessa esperit de concòrdia i generositat, que sap veure valors comuns fins i tot en els patriotes d'una pàtria diferent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema