Aquests dies plens d'esdeveniments relacionats amb Grècia i la Unió Europea es pot fer un recull d'informació d'analistes, periodistes i companyia. Una petita mostra d'autors diversos, només separats per un punt i seguit: Hi ha països que tenen una distància en modernitat de 50 i 100 anys respecte a altres i és impossible de voler-los fer conviure sota la mateixa moneda. Amb Grècia, Europa exhibeix el mal humor dels professors incompetents amb un alumne poc espavilat. El referèndum de Grècia qüestiona tot el pensament que va engendrar la Unió Europea. Tots els referèndums realitzats a la UE han expressat un malestar dels ciutadans. Grècia va abusar de les ajudes europees, cosa que també va fer Espanya. La meva ànima europeista morirà cada dia mentre els seus pobles no se sentin representats en les seves institucions.

Molt punxeguda i pintoresca és aquella altra notícia que es va produir al nord enllà: en una de les incomptables reunions que els responsables europeus celebraven amb els grecs, l'aleshores ministre de finances de Grècia, Varoufakis, va arribar 45 minuts tard a la reunió; un representant alemany present a la sala el va escridassar davant de tothom.

Aquests dies tran crucials per al futur ens acostem tots a Grècia i sovint les converses conclouen que, al Vell Continent, els del nord i els del sud som desiguals, diferents, en disciplina, temperament, qüestió genètica, voluntat política, capacitat econòmica i moltes coses més. Fins i tot, també aquests dies s'ha pogut llegir que les maneres de ser i de viure tenen una ratlla marcada als paral·lels de la mare Terra: és el paral·lel 40, per sota del qual la gent és (segons ja deia Espriu) d'una pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. El paral·lel 40 deixa gairebé tot Grècia al sud (a Espanya aquesta línia geogràfica de la fama de la mandra, el paral·lel 40, passa per Menorca, Castelló de la Plana, Toledo).

Més enllà de teories i opinions sí que cal reconèixer diferències de molts ordres entre els ciutadans europeus que esperem una mena de terra promesa, «joia que és dels déus guspira generada dalt del cel», com diu la lletra d'Àngel Guimerà a l'Himne d'Europa. I aquestes diferències cal que siguin conegudes per comptar amb elles, tractar-les bé, de nord a sud i viceversa. En aquest sentit, ara cal rellegir detingudament i amorosa el llibre de Lluís RacioneroLa Mediterrània i els bàrbars del Nord. El llibre fonamenta la necessitat realista de mirar-nos com som, uns i altres, nord i sud, en relació amb la vida comunitària, esquemes i objectius que mouen les diverses cultures d'Europa. Racionero explica que el món mediterrani pot actuar de revulsiu a Europa («els bàrbars del Nord», però no patiu, ja s'explica al llibre) aportant els nostres vells ideals del mar de les civilitzacions amb humanisme, herència, tot vigent. Racionero va escriure la primera edició ara fa 30 anys. Ha plogut, a tot arreu. És un goig, pels països del sud, veure que encara conservem reserves vitals, com una pedra foguera per anar fent el manteniment d'aquella guspira europea.

Bon moment, també, per rellegir serenament els versos de Konstandinos Kavafis, que fa cent anys ressonen amb accent de Grècia, com una veu profètica: «Per què la multitud deixa buits carrers i places, i retorna amb aire ombrívol a les seves llars? I què serà de nosaltres sense els bàrbars? Tal vegada ells serien una solució, malgrat tot».