Cartes

18 de juliol

Mateu Frigoler Teixidor. Canet d´Adri

Escollir un 18 de juliol per a l´elecció del nou president del Barça, no és res més que una falta de tacte i ètica que podríem catalogar de traca i mocador. Com és posible que una junta que presumeix de catalanista i demòcrata vulgui celebrar en una data tan nefasta una diada de pau i democràcia. No recorden aquests senyors que en un 18 de juliol un general feixista va començar una «Cruzada» que va costar un milió de morts i va ser el començament d´un autèntic calvari per el poble català? Qui va triar aquesta data? El govern dictatorial de Qatar o algun directiu que encara enyora el primer dia de l´«Alzamiento Nacional». Hi ha quelcom que no funciona bé a Can Barça, el fitxatge del turc Arda Turan per una bestiesa de milions en temps electoral és una bona ­mostra de la falta de seny i democràcia d´aquesta junta a l´ombra. És clar que el triplet fa callar moltes boques però tenim una dita castellana del marí Méndez Núnez molt escaient en aquet cas «Más vale honra sin barcos, que barcos sin honra». Que fitxi la nova junta, ja n´hi ha prou de joc brut darrere la bardissa. Han fet també una oferta per un altre jugador de la lliga italiana, una borratxera de 80 milions, llavors els nostres fills i néts han d´emigrar a l´estranger perquè aquí aviat ja no quedarà un euro per pagar els jornals de misèria que perceben avui dia el jovent, sis de cada deu joves es plantegen emigrar, del meu petit cercle familiar ja en tenim cinc que han fet maletes a llocs tan diferents com el Brasil, Anglaterra, els EUA i la Xina, una autèntica vergonya nacional.

Si tornem a aquell dissortat 18 de juliol tenim un poema del ­nostre estimat Josep M. de ­Sagarra molt encertat per a l´ocasió, el va escriure d´amagat en temps de la dictadura franquista i diu així: «L´estraperlisme prospera, ve el ­divuit de juliol i, tot cantant Cara al Sol, ens van donant pel darrere».

Males maneres

a l´aparcament

Frédéric Manaut. puigcerà.

El mes passat vàrem aparcar el cotxe a l´aparcament Saba situat a la plaça de l´Hospital, ho fem quan baixem a Girona. Conduïa la meva parella, que sense adonar-se´n va aparcar en una zona en què pel que es veu no es podia estacionar el vehicle. Per allà passava un treballador amb una cigarreta a la mà i de males maneres li va dir que fes el favor d´aparcar en un altre lloc, que allà estava prohibit estacionar. La meva parella es va disculpar i quan anava a retirar el cotxe, vaig escoltar com aquest treballador li deia a un company seu: «Siempre igual, mujer tenía que ser y encima catalana!». Al sentir això li vaig dir que era un masclista i un poca-solta, que aquest tipus de comentaris se´ls podia estalviar. Però la sorpresa va ser majúscula quan sense deixar-me acabar de parlar, amb actitud fatxenda i de males maneres em va dir que parlés en castellà perquè el català ni l´entenia ni tenia intenció de parlar-lo mai (ho va dir en castellà, amb un accent sud-americà juraría que argentí).

Com és possible que en un aparcament que no és precisament dels econòmics, els usuaris ­haguem d´aguantar treballadors mal educats, amb actituds masclistes, que reneguen de la llengua del país que els ha acollit i que els dó­na feina! Ja n´hi ha per llogar-hi cadires!

Si aquest treballador no està content amb la seva feina, segur que a l´atur hi ha moltes persones amb ganes de treballar, preparades i educades que ho poden fer molt millor. L´empresa no s´hauria de quedar plegada de mans i prendre accions per vetllar per la seva imatge que per nosaltres, i suposo que no som els únics, ha quedat força malmesa.

El gran engany

Montserrat Guardiola Rovira.

Girona.

El poble... el poble... se´n fa cas del poble? Opina amb el seu vot i el seu desig s´arxiva a la paperera. En un piló de ciutats ha tingut majoria un partit concret però els polítics no accepten quedar-se al marge i amb el pretext que la Llei per les eleccions permet la disbauxa ja la tenim. Baralla contínua perquè no tots els que ho desitgen poden governar. I el poble què hi diu? Calla, es troba indefens, no hi ha qui canviï aquesta llei. Menys mal que visc en una ciutat que ha tingut seny, aquest seny català del qual abans presumíem i que ara està desestimat.

Acabaríem acceptant si es parlés de futur però el que ara mateix veiem és lluitar per enfonsar el contrari i això exigeix esforç. Podem preveure un futur millor? Tinc a les mans alguns treballs presentats en la celebració dels Premis Literaris que organitza anualment l´Ajuntament de Girona. Els premiats, en aquest cas autores, són noies, preveuen un futur millor.

La viola d´or: «Un país sense ordre ni llei, amb una revolució de mentides on els ideals d´ahir són els sacs bruts d´avui. Aquest món es queixa per falta de diners i hauria de queixar-se per falta d´amor». Ens dóna una esperança, serà propera? I una altra ens porta a escoltar el nostre interior: «En moments d´angoixa o si m´arriba la soledat em dónes l´empenta (es refereix al seu àngel), si dubto i no se quin camí he d´emprendre, quin pas he de fer...». Són la joventut del nostre futur. Potser a tots ens cal calma cercar en el nostre interior.

Belles Gavarres

JOAQUIMA PELLICER SOLÀ. VULPELLAC.

En recordança d´un gran amant de les Gavarres.

Bells paratges de muntanya, belles Gavarres estimades, plenes de serres i turons, envoltades de roselles i ginesta, envoltades de verdor. Amb el sol de mitja tarda, la verdor del vostre paratge esclata d´esplendor. És la llum de les Gavarres, és la llum que ens acompanya en les nostres passejades, pels camins, boscos i turons.

Camins de les Gavarres, impregnats del teu record, camins plens d´esperança, que em porten a tu.