El 1970 ens van introduir als debutants en batxiller en la matemàtica moderna. S'entenia bé, almenys al principi. Conjunts, elements, tipus de conjunts unió, intersecció, diferència... Pobre conjunt buit, que era un bunyol de vent o tenia un embaràs psicològic... Fins i tot els de lletres vam ser capaços d'entendre els inicis de la matemàtica moderna, encara que no fóssim capaços de saber per a què servia. Veníem de les operacions elementals de l'aritmètica, tan pràctiques (sumar, restar, multiplicar i dividir) i de la regla de tres, tan d'ús.
La primera aplicació d'aquella matemàtica ens va servir per seguir el pop nacional, perquè va coincidir amb la dispersió i reagrupació dels quartets i quintets musicals als quals es deia conjunts. Però de seguida va desaparèixer el fenomen per donar pas als solistes, uns conjunts unitaris que es van posar laca als cabells i van començar a cantar relacions horribles, emocionalment molt pujadetes, o cantautors que musicaven poesia pròpia o aliena. El folk va portar conjunts de molts elements però amb poques interseccions.
Ara sabem que la teoria de conjunts servia per entendre el perpetu aldarull dels partits d'esquerra, que s'arrossegava als setanta en totes les escissions comunistes -alguna gairebé va arribar a ser el conjunt unitari- i va semblar acabar quan va arribar Esquerra Unida. Després es va veure que IU era per seguir desballestant el PC en conjunts anomenats corrents. I irromp Podem, un partit fet amb cercles, com es dibuixaven els conjunts. Hi ha molts elements i conjunts que van sortir d'IU i són a Podem. I a Podem la teoria de conjunts segueix fent-se pràctica per entendre titulars com Podem, IU i Equo creen una plataforma contra la de Pablo Iglesias. Contrapodem. L'esquerra no es divideix en PSOE i extrema esquerra sinó en socialdemocràcia i esquerra etcètera.
