Els casalots del Pont de Pedra

21.07.2015 | 15:24
Els casalots del Pont de Pedra

«El que li feia més basarda, a en Soler, era la fresa de les Antich, sastres, quan obrien o tancaven les llargues i xerricants persianes de fusta que protegien les vidrieres»

Era diumenge a la part vella de Gironacord, on, com feia segles, se celebrava el Corpus Christi. Volia pujar a la Catedral, com en els darrers anys, per contemplar la gran catifa que dissenyava i dirigia el fabulós Llorenç des de feia setze anys. Tot caminant, davant la Fontana d'Or, ens trobem amb el dinàmic Soler, antic cantaire de l'escolania del Mercadal i ens posem a parlar i..., no sabem com va anar, ens recorda on va néixer, en el vell casalot d'inici, o final, del carrer Santa Clara.
Allà hi havia un misteriós edifici que La Caixa va comprar i enderrocar perquè es pogués veure millor la panoràmica de les oficines centrals a Girona de la futura i mironiana Caixabanc. De menut, diverses vegades havíem anat a dins del casalot, ja que el doctor Bohigas era el nostre metge de capçalera i hi tenia la consulta, en un pis; agafat, això sí, del bracet de la nostra mare per no caure en aquella llarguíssima i dreteruda escaleta que semblava la d'un far costaner! En Soler hi va viure tota la seva infantesa i joventut...
Seguim xerrant amb en Soler sobre els veïns d'aquell estrany edifici, i ens cita les tres «senyoretes» de ca l'Amich, hereves i dependentes d'una misteriosa botiga, no sabem si de teles i teixits, a la qual deien «can Belluga»; però pel que semblava allà no es bellugava mai res... El que li feia més basarda, a en Soler, era la fresa de les Antich, sastres, quan obrien o tancaven les llargues i xerricants persianes de fusta que protegien les vidrieres, que feia anys que no es netejaven, i els aparadors que no es renovaven, no sabem si per manca de mercaderies o d'idees. Entrar a dins del local era perillossísim ja que el terra era tot de fusta, vella i corcada, d'on podien sortir fins i tot ratolins. I per tant com que a can Belluga mai hi entrava ningú no calia que encenguessin els llums. Les seves velles dependentes, com una colla de bruixes, amagades darrere els vidres, per les seves escletxes guipaven la gent que passava de llarg d'aquell, cada dia més, tenebrós casalot. La majoria de les tardes els principals no-clients i tertulians eren una sèrie de corpulents canonges, de rendistes i de vídues de la confraria dels Dolors, que anaven a xafardejar sobre els més diversos afers gironins.
Com tants altres casalots del Barri Vell gironí, a mesura que s'anaven morint els seus veïns, mentre els fills marxaven a la Girona moderna, aquests edificis restaven buits, abandonats i amenaçaven ruïna; i com en aquells anys a Girona hi plovia més que ara, era fantàstic veure, els dies de tempesta i fortes pluges, com els efectes dels perills anuals de les inundacions es feien visibles.
La història d'aquest casalot ens porta a recordar la de l'altre edifici del davant, on hi havia «can Boué dels ganivets» i una fleca, i on, cada matí, hi venia diaris el popular «carota». Anys després, servidor, girada la cantonada d'aquest casalot, hi pujava una llargaruda i inacabable escaleta per anar a l'estudi del pintor Ansesa-Gironella, a dalt del terra, on s'hi havia fet, de fusta, un original refugi on als matins hi pintava i les tardes les dedicàvem a conspirar; eren els anys de l'ADAG (Assamblea Democràtica d'Artistes de Girona). Allí, a part de tota una sèrie de mestres, professors i amics de l'Ansesa i en Faixó, hi anaven a pontificar els Colomer, l'Escudé i en Tarrés. A tots els visitants d'aquella torreta d'ivori, ens fascinava sortir a la petita terrassa per contemplar el «grandiós» panorama del Pont de Pedra i de l'Onyar...
Amb quatre gambades seguim pujant escales, i en Soler i servidor ens trobem dins la Catedral contemplant la gran catifa que trobem molt clàssica, formal i sense gaires colors; per mancar hi mancava el groc de la ginesta, i també vermells i verds; ho arreglaren amb «serradures». I tot resseguit en negre.
Com que ens anàvem animant, tot xerrant, anant amunt i avall entre la multitud de turistes, se'ns apropa una «senyoreta» vestida de negre i ens demana silenci perquè «el senyor bisbe i els canonges estan concelebrant la missa solemnis»; marxem enmig dels cants i les músiques d'orgue, a poc a poc anem sortint, i baixant les escales de la Seu, on ens trobem amb una colla d'exalumnes nostres, que són escolans o cantaires de les corals parroquials gironines...
Ens acomiadem d'en Soler, que ha d'anar a fer una paella a casa seva. I un cop més, cada vegada que passem per aquells indrets, tenim un gran impacte visual pel goig de veure a la casa Pastors (futur centre d'art contemporani gironí) el cartell que anuncia l'exposició del nostre estimat amic i mestre l'Enric Marquès, amb el grandiós retrat neoromànic-cezannià d'un dels artistes més revolucionaris d'aquells temps; la seva penetrant i desconsolada mirada ens recorda totes les nostres lluites, fracassos, somnis i utopies per una altra societat en un món millor. A terra de la placeta dels antics jutjats, al costat de la terrassa del bar L'Arc, plena de turistes asseguts, i altres fent fotos, un grup d'activistes catòlics estan confegint una altre catifa floral; es tracta d'una crucifixió, amb un Crist acompanyat per la seva mare i un apòstol. Era molt impactant veure el rostre del nostre Enric Marquès com un vell medalló símbol de les esquerres gironines presidint l'obra d'aquella alfombra ultracatòlica del Corpus Christi gironí...
Iniciant la baixada per Sobreportes, camí del nostre estudi, ens trobem amb l'amic Merino, un vell activista cristià de Justícia i Pau, que tot mirant la catifa ens comenta: «Sembla que a Girona tornem a la vella Setmana Santa d'abans del Concili Vaticà II...».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema