Cartes

Xavier Serra Besalú. girona.

Els qui ens considerem ideològicament democratacristians de base -sense ser afiliats a un partit- estem condemnats a patir molt en l'àmbit de la política del nostre país. Unió, que podia haver estat un partit com cal, s'ha fet calculador i covard com ell sol, i en Duran Lleida n'és la màxima expressió. Sempre flota!

És en política des de sempre, i d'això en viuen, i en volen seguir vivint. No desapareixerà mai -ni ell, ni els qui li fan la cort- perquè saben identificar els espais i nínxols de poder.

Ben sovint els democratacristians fan referència a Carrasco i Formiguera, afusellat el 9 d'abril de 1938: ell sí que hi va deixar la pell. No es tracta de ser màrtirs sense motiu, és clar, però Carrasco deia coses clares, i oferir injustos dolors morals i físics a fi que fossin «profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món», escrivia.

Ara, res de res: quan els sembla que la cosa es pot complicar, es fan «unionistes de tota la vida» (com els del PP de per aquí que, almenys ara, semblen seguir calladets sense cap solució): què han aconseguit pel bé i la dignitat dels ciutadans catalans? Res: a cada bugada ens treuen un llençol.

És cert que hem d'anar units, i tant de bo escoltin el clam de Carrasco i Formiguera: «Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent». Tinc l'esperança que els democratacristians no ens deixem entabanar pels qui volen «nedar i guardar la roba»: com deceben! Per això em semblen més fidels als ideals de justícia social i democràcia els del nou partit Demòcrates de Catalunya (DC) que no pas els qui opten per seguir vivint de la sopa boba. Jo ho tinc clar: no m'ensarronaran pas, només per conservar el seu sou.

En memòria

de la Mercè Huerta

Lluís Torner i Callicó. girona.

A través d'una nota rebuda del Museu d'Art ens assabentem de la pèrdua de la M. Mercè Huerta, una dona d'un tarannà amable i delicat, que dins l'entorn cultural gironí, tot i la seva senzillesa, hi ocupava un lloc important, essent una persona apreciada. A la seva joventut es va donar a conèixer al món de la ràdio i a través del teatre d'afeccionats. Més endavant, però, la seva afecció al dibuix i a la pintura li va proporcionar un lloc destacat, per la qualitat del seu art, del qual també va donar classes a bon nombre d'alumnes, que avui la recordaran amb agraïment i tristor.

El seu marit, també persona ben reconeguda en l'àmbit cultural gironí, junt amb la Mercè, formaven una parella molt unida, que es complementaven mútuament, dins els ambients que es movien, cadascun en la seva pròpia faceta, sense fer-se mai ombra l'un a l'altra; tot i que ella, de ben segur, senzilla com era, preferia mostrar-se en un segon pla, deixant i celebrant que el seu espòs gaudís d'un major ressò.

La Mercè se n'ha anat amb la mateixa senzillesa de la qual sempre ha fet gala; de ben segur patint, més que per ella, pel problema de salut que, per aquelles circumstàncies que a voltes costa d'entendre, li ha tocat patir, simultàniament, al seu espòs; la qual cosa no els ha permès de poder tenir cura un de l'altre.

Tot i desitjant un bon Cel, per a la Mercè, que el té ben guanyat, en donar el condol al seu espòs, vagi també, per aquest, el desig que els bons records d'aquella l'ajudin a superar la tristor de la pèrdua, i a trobar la pau d'esperit i l'ànim necessari per seguir endavant. Que en pau reposi la M. Mercè.

Espanyolitzar

Sant Gregori

Mateu Frigoler Teixidor. Canet d'Adri.

Algú ho havia de dir, el concert de Festa Major a Sant Gregori (Giro?nès) va ésser una autèntica presa de pèl. Si tenim en compte la qualitat-preu una butaca de platea al Liceu barceloní de 200 euros per veure la Madame Butterfly és un regal del cel comparat amb els caríssims 4 euros de la cadira per escoltar el «concert» espanyol de Sant Gregori. Què vol dir la paraula concert? Segons el diccionari Albertí de la llengua catalana «un acord harmònic de veus o instruments musicals». El «concert» de Sant Gregori no va ésser res més que un xaranga de cançó espanyola dels anys de la Quica.

Quan a la quarta peça es van atrevir a cantar en un idioma estrany (suposo que era Lapao) l'entranyable Paraules d'amor, vaig estar a punt d'aixecar-me i protestar. Després de tota l'actuació en l'idioma d'en Wert i com a fi de festa varen tornar al Lapao amb retalls de la nostra estimada Santa Espina i El cant de la senyera, un sacrilegi per fer avergo?nyir qualsevol català de bona fe. L'apoteosi i traca final va ésser una al·legoria als «Sanfermines» i l'himne navarrès corejat per la majoria de l'audiència, això en un país antitaurí va quedar de conya. Per escarni del nostre poble això també ho veiem a la programació dels concerts de Peralada i Cap Roig, de les 32 actuacions anunciades, només 8 són obra d'actors o músics catalans.

Felicitacions a la Comissió de Festes del bonic, net i polit poble del meu avi, Sant Gregori, per a l'any vinent un «concert» amb la Pantoja i un encierro de braus o vaques no quedaria gens malament. Visca Catalunya lliure.