Grècia

27.07.2015 | 15:13
Grècia

Arreu es parla de Grècia. Els noticiaris, la premsa escrita, les tertúlies radiofòniques. M'emociona i commou. He vist milers de persones reunides a la plaça Sintagma. Clamen perquè el seu país no sigui humiliat. M'enamora Grècia i m'enamora la paraula sintagma. És el mot proveït de sentit, la paraula o el conjunt de paraules dotat d'una estructura interna que funcionen com una unitat. Fou a Grècia on, per primera vegada, es donà sentit a algunes paraules que estim. A aquesta plaça els turistes hi van a veure els canvis de guàrdia davant la façana del Parlament, per als grecs és el centre del món: el punt on es concentren la reivindicació i la protesta, les demandes del poble, la disconfor?mitat, el descontent, la indignació, el disgust.
Encara no fa un any, a començaments d'agost de l'any passat, vaig assistir-hi a un concert de rock. Era una festa de reivindicació i protesta. La plaça era plena de gent. Milers de persones seguien el concert i exterioritzaven el seu refús a les polítiques d'austeritat que arribaven d'Europa. Hi havia indignació i ràbia entre la gent, sobretot, entre els joves. Es va parar la música i començaren els discursos. No podia entendre les paraules amb què es manifestaven, tot i que era a la plaça on se celebra el sentit de les paraules. Hi havia un rastre de queixa.
L'endemà vaig pujar a l'Acròpolis. Feia un sol de justícia. Els turistes es fotografiaven davant el Partenó, aliens als problemes de Grècia. Somreien. Cal sortir somrients a les fotos. Un, dos, tres. Digues: patata. Pujaven i baixaven entre columnes dòriques. Es perdien en un entramat de graons de fusta que protegeixen el marbre original. Tantes petjades farien malbé les ruïnes. L'amo d'un quiosquet, al peu del gran temple, regalava bosses de gel que la gent es posava al cap a fi de mitigar l'ofec de la calor.
Pocs dies després havia d'embarcar en una nau que em permetria navegar entre les Cíclades: Santorini, blanca i volcànica, Míkonos, a mercè dels vents i les fúries, Delos, petita i àrida... A Delos varen néixer Apol·lo i Artemisa, fills de Zeus i Leto, la seva amant. Era una illa que flotava sobre l'aigua. El pare dels déus la fermà amb cadenes al fons del mar per tenir-la sotmesa. Els grecs d'avui diuen que la troika comunitària -la senyora Christine Lagarde, i els senyors Mario Draghi i Jean-Claude Juncker-, que rescaten bancs i creen impostos que paguen els pobres, de bell nou tornen a fermar-los amb cadenes. Són les cadenes de sempre.
El dia abans d'embarcar al port del Pireo vaig travessar l'estret de Corint i vaig visitar, al Peloponès, les ruïnes de la ciutat de Micenes: la tomba d'Agamenon, el teatre de Dionís, la porta dels lleons... Per aquesta porta, Agamenon partí decidit a comandar els exèrcits que es dirigien contra Troia. Ho conta la Il·líada, el gran poema homèric. Però la Il·líada és una ficció i, potser, Agamenon no va existir -de qui és la màscara d'or que pots veure al museu d'Atenes?-, ni va existir el rapte d'Helena, la dona més bella del món, el cos que llançà mil naus a la mar, ni va existir la guerra més famosa de l'antiguitat, ni va existir Ulisses, ni la fúria d'Aquil·les. "Canta, oh Musa, la còlera d'Aquil·les". I, potser, no va existir Aquil·les. Tot plegat, una successió de sintagmes que desvetllen la imaginació i torben el cor.
Enyor la vella ciutat d'Atenes, aquests dies d'incertesa i còlera, d'exasperació i fúria. M'afigur que retorn a la ciutat que representa l'origen d'Europa i he passejat entre les ruïnes del temple de Zeus. Entre les pedres que els turistes trepitgen amb impunitat, he retrobat la figura de Sòcrates. És a punt de beure's la cicuta. Em diu que sempre hi haurà gent disposada a denunciar la corrupció i els lladres, a denunciar aquells que s'omplen les butxaques de diners robats. Encara, em diu, no he deixat de creure en l'espècie humana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema