Voluntaris

28.07.2015 | 15:28
Voluntaris

«L'important, el que de veritat fa la vida més fàcil a milers de persones que ho estan passant malament, són aquests voluntaris que recullen menjar als supermercats»

Al supermercat em trobo amb un grup de voluntaris que estan recollint menjar per al Banc d'Aliments. Una senyora em demana oli, sucre, carn, i si és possible -afegeix baixant una mica la veu-, peix fresc: «Això estaria molt bé, senyor, hi ha gent que no ha provat el peix fresc des de fa segles». Em fixo en aquests voluntaris. A part de la senyora hi ha dues senyores més, i a més un senyor gran que deu ser un jubilat i tres joves -dues noies i un noi- que tot just ronden els vint anys. En total són set persones que perden una tarda de cap de setmana recollint menjar en un supermercat. Dic «perden» perquè suposo que aquestes persones fan la seva feina de voluntaris a hores lliures que podrien dedicar a estar a la platja o a llegir una revista de modes al costat de l'aire condicionat, però per a ells aquesta recollida d'aliments no és cap pèrdua de temps, sinó tot el contrari. I que consti que no és la primera vegada que veig els voluntaris del Banc d'Aliments. Des de fa un any o dos, els he vist en molts centres comercials, demanant menjar per a la gent que ho ha perdut tot o que tot just aconsegueix omplir la nevera amb un d'aquests sous miserables que ara es paguen per deu o dotze hores de treball.
De tota la gent que he tractat últimament, aquests voluntaris del Banc d'Aliments són les persones que més respecte m'han inspirat, juntament amb les adorables infermeres que ens atenien a la planta de cirurgia digestiva d'un hospital públic (aquests llocs exòtics que el Gran Wyoming i tots els cabdills del pensament «progressista» coneixen pels documentals de la 2, igual que la fauna del desert de Kalahari). A Espanya té molta fama ser activista o lluitador polític, i dotzenes de reeixides carreres polítiques recents s'han fet gràcies al prestigi guanyat per ser un «lluitador» o un «activista», però en canvi no tenim tradició de voluntariat, perquè aquí creiem que l'Estat i les seves moltes ramificacions -municipals o autonòmiques- s'ha d'encarregar de tots els problemes socials, ja que entre nosaltres la responsabilitat individual gairebé no compta. Molt pocs pares es presten, per exemple, a fer classes particulars als nens amb problemes o encarregar-se durant les vacances de la biblioteca del centre. I gairebé no es coneixen iniciatives de músics, cineastes o intel·lectuals que s'hagin dedicat a recollir fons per a la gent que ho està passant fatal (i en canvi, centenars de músics i intel·lectuals fan campanyes polítiques a favor de determinades formacions, gairebé sempre les mateixes que exigeixen a l'Estat que s'ocupi de tots els aspectes de la nostra existència).
I tot i així, malgrat la nostra mandra o el nostre desinterès, aquí hi ha els voluntaris del Banc d'Aliments, de la mateixa manera que hi ha milers de persones que es presten a col·laborar diàriament amb els menjadors socials, rentant plats o servint menjars, o que van a cuidar gent gran o persones sense llar. I el bo del cas és que aquests voluntaris ho fan sense cobrar ni un duro, o fins i tot perdent hores de treball o del seu temps lliure, a diferència de tants «activistes» i «lluitadors» que ho fan cobrant un sou petitet a costa d'una ONG o d'una subvenció d'algun organisme públic. Ada Colau, per exemple, era una heroica activista antidesnonaments, i un, que és molt ingenu, va començar a tenir-la en gran estima, fins que un bon dia va descobrir que l'heroica Ada cobrava 1.800 euros mensuals per fer la seva feina, gràcies a una subvenció de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, la de lluitar contra els desnonaments era una feina com qualsevol altra, molt digna, sí, però no més digne que la d'un lampista o un radiòleg, cosa que em va portar a preguntar-me si no seria molt més útil per evitar els desnonaments que l'ajuntament de Barcelona destinés tot aquests diners a les famílies afectades. Però aquesta mena de preguntes, per descomptat, són les que mai es fa ningú en aquest país nostre, no fos cas que el qualifiquin de seguida d'ogre neoliberal.
Però l'important, el que de veritat fa la vida més fàcil a milers de persones que ho estan passant malament, són aquests voluntaris que recullen menjar als supermercats. No es faran famosos, no es guanyaran fama d'heroics lluitadors, però aquí els tenim, demanant oli i carn -i si és possible també peix fresc- per a la gent que no té res o que ho ha perdut tot. Honor a ells.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema