No m'acaba d'agradar

«D'anècdotes amb la roba en tinc moltes i segurament en tenim totes les dones»

29.07.2015 | 16:42
No m'acaba d'agradar

No sóc activista de gairebé res, però hi ha una cosa que em desperta una indignació profunda i sortiria a escampar-ho pels carrers: les talles de la roba (perdoneu-me la frivolitat, que estem a ple estiu). Quan m'emprovo una peça de roba i em va petita em posaria a cridar al mig de la botiga, tiraria tots els penjadors per terra i enviaria paquets bomba a l'home (espero que sigui un home) que ha decidit que la talla més grossa faci setanta centímetres de cintura. Em sembla un insult a la feminitat que una dona formosa com jo (és una broma, ho remarco perquè a les xarxes anem justos de sentit de l'humor) tingui les opcions de vestuari limitades.

Ahir a la tarda: m'enamoro d'un vestit d'una botiga del Barri Vell. Busco la talla i no la veig. La dependenta: és talla única. Comencem malament; el concepte talla única -si no és que parlem d'un sac amb un forat per al cap- és impossible. Una única talla no em pot vestir a mi i a la meva amiga que pesa quinze quilos menys que jo i a la meva amiga que en pesa deu més. Ni pot vestir la que fa metre seixanta i la que en fa quasi dos a la vegada. Ja es veu que això no va, però jo sóc optimista i la dependenta em diu que tallen molt bé (sic).

Em trec la roba mentre miro el vestit de reüll amb suspicàcia. Pe?rò la dependenta ha dit que tallava molt bé. D'acord. Me'l poso. D'acord. No puc ni respirar. De fet, no sé ni si me'l podré treure. La dependenta, des de fora: Què, com va? Com va? Semblo un embotit i això és profundament humiliant i tu m'has dit que tallava molt bé i era mentida. Però dic sí, sí, ja estic, i surto amb un somriure congelat i el vestit a la mà i li dic gràcies, no m'acaba d'agradar -i el tio que s'ha inventat les talles úniques es podria morir.

Les dones que tenim cul, i pits, i formes en general, les dones que pesem més de seixanta-cinc quilos, les dones que tenim una mica de panxa i l'esquena ampla -dones, dones normals, sense ser obeses, simplement dones que no estem primes- tenim problemes per trobar roba. La trobem, és clar. Però ens costa. Per exemple, sabem que a les botigues més barates ho tenim molt complicat. Que si veiem una talla única, més val ni provar-ho. Que a les botigues mitjanes trobarem alguns models que ens vagin bé però que haurem de buscar molt. I que si volem anar sobre segur hem d'anar a les botigues una mica més cares.

D'anècdotes amb la roba en tinc moltes i segurament en tenim totes les dones. Una vegada, veient-me sortir de l'emprovador amb una jaqueta que m'anava petita, un dependent honest em va dir (poseu-hi accent efeminat i barceloní): «sincerament, sembles una botifarra». El drama és que fa riure i no fa riure, perquè no pot ser que una dona jove i forta i sana tingui problemes per trobar roba. Pot fer trontollar autoestimes. Sobretot les autoestimes adolescents.

Aprofito per fer una última reivindicació-proposta: comencem a ser moltes dones les que no trobem sabates. Si algú s'anima a fabricar calçat femení a partir del 42, ben dissenyat i amb preus decents, es farà d'or. M'ofereixo com a sòcia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema