«Un train peut en cacher un autre»

Un avís per no creuar les vies perquè sempre hi ha un risc potencial i malgrat que el viatger pensi que rere d'un tren estacionat no hi pot haver-hi res letal, en pot passar un altre a gran velocitat. Un tren quiet a l'estació pot tapar un altre tren, tanmateix és una advertència sense voluntat d'encobrir la rea?litat, però una realitat estàtica o en movi?ment pot ocultar intencionadament una altra realitat, com una informació pot servir de teló o desviar l'atenció dels observadors d'un esdeveniment que no interessa que es conegui, volent reduir la seva impor?tàn?cia perquè és torbadora o no interessa al poder. Bé sabem que una nova notícia s'empra per escondir-ne una altra.

Aquí, a Catalunya, es va criticar la TV3 perquè no emetia més informació sobre del referèndum grec o del drama hel·lènic i en canvi va centrar tota l'atenció en qüestions domèstiques. Joan B. Culla i Clarà, tertulià habitual de TV3 i articulista d'El País, va declarar que si en Jordi Pujol o en Pasqual Margall haguessin ocupat un lloc destacat en l'escena política catalana, aquests haurien dit quelcom, haurien orientat l'opinió social. Potser sí o potser no, ara bé Catalunya viu en l'actual dinàmica i potser en J.B. Culla dóna per fet que, durant la presidència dels dos polítics retirats, aquesta convocatòria plebiscitària no s'hauria produït. Tv3 té el deure de tractar els problemes caso?lans, endemés quan cap polític que defen?sa el sobiranisme mai és convidat a les tertú?lies de La Sexta o de la Cuatro, en canvi sovintejadament hi apareixen Camacho, Rivera, i ara suposo que ja ha fet prou mèrits cridaran en Duran Lleida, o vés a saber si el veuen encara massa aferrat a Catalunya.

Real o la realitat signifiquen que una co?sa té una existència efectiva fora de la ment individual; real sempre és relatiu als objectes, als béns, no a les persones, als subjectes. De fet la seva etimologia llatina ja apunta que real deriva de «res», cosa. Un terme molt emprat per René Descartes per denominar les tres substàncies, res cogitans (la persona) res divina (Déu) res extensa (la matèria), per haver afirmat que Déu era una cosa fou acusat d'ateu críptic.

La percepció de la realitat és diversa, perquè conviuen moltes realitats en la realitat, uns veuen el dit que assenyala la lluna, altres, la lluna, i uns altres ni el dit ni la lluna perquè van distrets o obsessionats amb les se?ves cabòries. Discutir què és real o què no ho és sovint és precipitar-se en una discussió bizantina amb gruixuts continguts retò?rics. Normalment la gent veu el que vol veure d'acord amb la seva educació, interessos o aficions.

Sempre recordo un text d'Ortega y Gasset en què situa davant d'un paisatge un pagès i un home de ciutat; els demana que els seus ulls observin amb atenció l'indret. Els ulls trien i la mirada es fixa en unes coses concretes i menysprea unes altres. El camperol informa de l'estat dels horts, de la possible bona collita de blat, de les cases rurals disseminades i del seu estat de conser?va?ció, de l'abundància d'aigua, les classes d'arbres amb més pins que roures, en contrast el ciutadà no havia sotjat res de tot això, s'ha decantat per la poesia bucòlica, pels silencis i soledats, per la bellesa dels turons del fons, per la serpentejant riera de plata, pels vermells de les pomes i les curioses i panotxes del blat de moro amb els grans ben arrenglerats i un bigoti, com un somriure roig, penjat al final. La realitat amaga moltes realitats segons les preferències del subjecte perceptiu.

El filòsof empirista Berkeley defensà l'idealisme psicològic i l'immaterialisme, la seva frase més cèlebre «esse est percipi», (ser és ser percebut), un aforisme que obsessionava Jorge Luis Borges i que va ser el punt d'arrancada de la novel·la El món de Sofia, de Jostein Gaarder, que consisteix a atorgar el ser, fiant-nos de l'experiència sensible, només el que percebem. La realitat fora de la ment és inexistent i és «real» el que tenim en el cap oriünd dels nostres sentits. Aquí, doncs, trobem un nou significat de realitat, l'única realitat verdadera és la mental, la subjectiva. El solipsisme de Berkeley es converteix en letal en mans de polítics redemptoristes. Aporto aquest paràgraf tret de l'assaig És real la realitat? (1979), de Paul Watzlawick: «Hi ha qui creu que la pròpia visió de la realitat és una perillosa il·lusió, que es fa molt més perillosa si se la vincula a una missió messiànica de sentir-se en l'obligació d'explicar i organitzar el món sense que importi el que realment vol el mateix món». (Per evitar malentesos m'estic referint al líder Pablo Iglesias).

Les aparences enganyen; la dona del Cèsar a més d'aparentar-ho ho ha de ser. Els filòsofs sofistes identificaren ser amb semblar tot posant en perill la ciència, puix que tot és com t'apareix que és, si el suc et sembla àcid és àcid, si un altre el troba dolç és dolç. La realitat com el tren pot ser una aparença ocultadora d'altres trens més ràpids i perillosos, d'altres realitats solapades, no obstant ens aferrem a una per por a les altres. És el nostre instint de supervivència: trepitjar el terreny estassat.