MAL reGUST DE BOCA

Em sento alleujat perquè vaig arribar a témer que Grècia sortís de l'euro (encara pot passar) per la rigidesa calvinista i autosatisfeta dels nostres socis nòrdics, convençuts de la seva superioritat moral sobre els països del sud, l'hedonisme i alegria de viure dels quals sempre han vist amb sospita. O deu ser amb l'enveja de qui sap que mai podrà ser com ells? Els grecs són menys productius que els finlandesos, els seus més acèrrims oponents, però no treballen menys hores a l'any, com acaba de revelar un estudi europeu i per tant no són aquests ganduls dropos que el nord caricaturitza amb entusiasme. Una vegada esmorzava amb el cap del gabinet del ministre alemany d'Exteriors quan em va mostrar un diari (alemany) amb una foto d'un típic xiringuito grec al costat del mar ple de gent prenent copes. «Mira -em va dir amb ferocitat-, mira com viuen aquests grecs amb el nostre treball». En vaig fer prou amb una ullada per respondre «tots els clients semblen alemanys, aquí els únics grecs són els cambrers!». Però el seu comentari indicava que el mal estava fet, així els veuen i per això els han tractat així en aquesta crisi.

No és que els grecs no tinguin culpa, ja que s'han guanyat a pols la imatge de gent barroera i poc seriosa. Al llarg dels anys ens han enganyat salvatgement amb els seus comptes públics falsejats, amb el seu sistema corrupte i clientelar i amb la seva falta de voluntat de reformar el que no funcionava, que era gairebé tot. M'agrada Grècia, hi tinc molt bons amics que ho estan passant fatal, l'he visitat amb freqüència i el que hi passava era un secret públic que de sobte s'ha destapat quan s'ha tancat l'aixeta dels diners aliens amb què es pagava tant malbaratament.

Llavors els grecs, avergonyits dels seus partits tradicionals i ficats en un carreró sense sortida, van triar el canvi amb Syriza i Tsipras els va prometre tot i més, una altra vegada amb els diners dels altres europeus als quals no només no havia consultat sinó que es permetia amenaçar i menyprear-los... fins que va aconseguir quedar-se sense amics que el defensessin quan va arribar el llop, es va quedar sense liquiditat i va haver de racionar els diners dels seus conciutadans amb un corralito bancari. Llavors es va embolicar en la bandera de la dignitat nacional i va convocar un referèndum per obtenir el suport del seu poble entre els aplaudiments de l'extrema dreta de Le Pen i l'extrema esquerra de Pablo Iglesias, que lloaven tant aquesta mostra de democràcia com aquest desafiament als capitalistes malvats de Brussel·les, quan el que realment volia Tsipras era llevar-se el mort de sobre i passar a altres la responsabilitat de l'embolic en què s'havia ficat.

Al final ens va enganyar a tots perquè l'endemà de guanyar clamorosament el no (que ell defensava) se'n va anar a Brussel·les i va dir sí a un tracte pitjor que el que el seu poble acabava de rebutjar. Comprenc l'enuig de molts grecs (un 83% se senten enganyats) i sobretot dels que van votar Syriza. No n'hi ha per a menys. I, tot i això, els vells polítics estan tan desacreditats que Tsipras tornaria avui a ser elegit. És igual, perquè la política a partir d'ara no la farà ell, ni tan sols es farà a Atenes sinó a Brussel·les i perquè se li digui com se li vulgui dir, al final caldrà fer un quitament d'un deute que Grècia mai podrà pagar.

Però alguna cosa s'ha trencat a Europa amb aquesta crisi, no m'ha agradat gens la duresa al caire del menyspreu amb què els europeus han tractat els grecs, semblava que no es tractava només d'acabar amb el govern de Tsipras sinó de dissuadir per sempre de votar partits similars (per irresponsables). Cada vegada hi ha menys solidaritat a Europa i més renacionalització de polítiques com veiem en la forma de tractar la immigració i a més s'ha trencat el principi bàsic que la pertinença a l'euro era tan indissoluble com el matrimoni canònic.

Ni Grècia ni l'euro estaven preparats per a aquesta crisi. Grècia no hauria d'haver entrat en el club i l'euro necessitava una Europa més integrada, un Banc Central similar a la Reserva Federal americana, una unió fiscal i una unió bancària. Almenys. Vam començar la casa per la teulada encara que potser no sigui tard per aprendre la lliçó i fer ara el que s'havia d'haver fet anys enrere per recuperar la il·lusió popular pel projecte euro?peu, que avui s'ha perdut. A grans mals, grans remeis perquè tenim a sobre el 2017 amb dos embats de categoria que exigeixen una preparació molt seriosa per la nostra part: eleccions a França on l'antieuropeu Front National de Le Pen pot tenir bons resultats, i el referèndum de Cameron sobre la permanència del Regne Unit, sobre el qual Merkel i Hollande ja han fixat les seves línies vermelles. Seria bo saber què pensa el nostre Govern sobre aquestes coses, si és que ho fa. És el futur d'Europa, el nostre futur, el que està en joc.