Segons una d'aquestes teories d'anticipació que tant circulen, els veïns del món s'estranyaran, d'aquí a 50 anys, de tot el que hem viatjat. Internet, que és una altra forma de viatjar com al seu dia ho va ser la literatura d'aventures, farà que els desplaçaments siguin cada vegada menys. En realitat viatgem massa per suposat plaer, la majoria de les vegades com a simples maletes. Però no menys cert és que un comença a adonar-se'n quan creu que ha viatjat prou i que moure's constantment d'un lloc a un altre, a més de resultar incòmode, està sobrevalorat.
En certes condicions de saturació de passatgers s'ha tornat massa molest agafar un avió, i les carreteres no sempre ofereixen espais oberts i reconciliadors amb la vida per anar d'un lloc a un altre. Un amic diu que cal llegir més i viatjar menys, i probablement tingui raó. Sense sortir tant de casa hi ha altres formes de satisfer la curiositat i les ganes de consumir.
El viatge parteix, a més, d'una predisposició de l'ànim. Així ho veien els que s'embarcaven en els grans tours dels segles passats. Horaci deia que els que travessen els mars canvien de cel però no d'esperit. Madame de Staël, aquella escriptora suïssa «groupie» dels filòsofs francesos del segle XVIII i de Napoleó Bonaparte, mantenia que viatjar és un dels plaers més tristos de la vida i que quan ens trobem a gust en una ciutat estrangera és perquè estem començant a fer-ne la nostra pàtria. «Però travessar països desconeguts, sentir parlar en llengües que tot just comprenem, veure rostres humans que no tenen relació amb el nostre passat ni amb el nostre futur són mostres de soledat i d'aïllament mancats de pau i dignitat», va escriure aquella baronessa que no s'imaginava un altre lloc al món on pogués trobar tot el que a París tenia a l'abast de la mà.
