La presidència de José María Aznar, singularment durant la seva segona legislatura, va significar l'inici d'una ruptura dramàtica del complex equilibri construït durant la Transició i reflectit a la Constitució i als Estatuts. És cert que els pactes acordats a la fi dels anys setanta van viure una sotragada considerable aviat amb l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 i la subsegüent Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, de 1982. Però també ho és que es va acabar imposant, sota els governs de Felipe González, una considerable estabilitat, malgrat els conflictes competencials recurrents.

Un cop assolida la majoria absoluta, el Govern d'Aznar va actuar amb la convicció que s'havia de reforçar la unitat partint del principi que la diversitat era una anomalia, recuperant competències autonòmiques, redefinint el marc polític per la via de mecanismes que retornessin al Govern espanyol l'última paraula en qüestions claus. Aznar va crear les condicions perquè sorgís la reivindicació d'un nou Estatut.

Els executius de José Luis Rodríguez Zapatero van ser menys bel·licosos i més contemporitzadors amb Catalunya, amb l'aprovació de l'Estatut, però amb una actitud tèbia i resignada davant del recurs i de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, que obririen l'escenari de conflicte que, amb el Govern de Rajoy, s'ha anat enverinant com a conseqüència de les mesures que han anat incidint negativament sobre l'autogovern de Catalunya o la llengua catalana. El Govern espanyol ha estat indolent i rígid a l'hora de plantejar fórmules de reconciliació que capgiressin una tendència al trencament de Catalunya amb Espanya. I se m'ha fet incomprensible la inacció dels successius reis a l'hora d'exigir una reacció constructiva al Govern espanyol. Al segle XXI no es pot justificar la unitat des de la Llei o l'autoritat heretada. Només podria trobar sentit des del respecte a la diferència i la construcció d'un projecte compartit on la plurinacionalitat de l'estat quedés inequívocament assumida per totes les parts.

L'escenari actual ha adquirit unes característiques històriques. Es convoca els catalans, a través de diverses candidatures, a expressar la seva posició favorable o contrària a la independència i continua desconcertant-me que el Govern espanyol no hagi posat damunt la taula una proposta de reconciliació i entesa que pugui ser percebuda com una alternativa consistent. Els catalans han de voler ser espanyols només per disciplina o perquè ho diu la Llei?

En tot cas, ens esperen dies de grans expectatives i il·lusions, de tensió, de debats apassionats, de dubtes i incerteses. Em sembla indispensable, però, reclamar honestedat en la formulació d'idees. Aquest moment històric no es pot afrontar ni des de la comoditat ni des de ?l'engany. I tampoc no és l'hora de jugar a bons i dolents o de parlar de traïdors, perquè, sigui quin sigui el resultat del 27-S, ningú s'haurà de considerar exclòs de participar activament en el futur.