Dos clàssics: Agustí i Pascal (i III)

Pascal és un dels personatges més fascinants, complexos i desconcertants del segle XVII. Llegit des d'una mirada laica i postmoderna com la nostra, pot arribar a fer-se literalment incomprensible. Per entendre'ns, Pascal és un nen prodigi que a cap edat llegeix els Elements d'Euclides i, amb setze anys, escriu un Tractat sobre les còniques (d'on prové el Teorema de Pascal) que, quan va caure en mans de Descartes, no va poder creure que l'hagués escrit un nen i es va pensar que l'hi havia fet el seu pa?re. Justament per ajudar el seu pare a complir amb les obligacions que el cardenal Richelieu li havia imposat com a inspector de finances de Normandia, Pascal, amb dinou anys, inventarà i comercialitzarà la primera calculadora de la història. Va confirmar les intuïcions de Torricelli sobre l'existència del buit, va enunciar la llei dels vasos comunicants i un dels principis fonamentals de la hidrostàtica, el «principi de Pascal», va posar les bases del càlcul de probabilitats i va donar a Leibniz l'empenta que necessitava per desenvolupar el càlcul infinitesimal. En definitiva, qualsevol que intentés dedicar-se a les matemàtiques, a la geometria o a la física cap allà a 1640 s'havia de desespe?rar per força, perquè hi havia un noiet que sobresortia en qualsevol disciplina on fiqués el nas. Pascal tenia una pèssima salut i es va passar més hores en posició horitzontal que no pas vertical. Va morir jove, als 39 anys, i per tant va tenir només una vintena llarga d'anys per fer coses. Doncs bé, en els vint anys (1640-1660) durant els quals Pascal va fer coses, es pot dir sense por d'exagerar gaire que només era comparable amb Racine i Corneille des d'un punt de vista literari; amb Descartes en rigor filosòfic; amb Fermat en matemàtiques; i, simplement, no tenia ningú que li pogués fer ombra ni en física ni en teologia. Un autèntic monstre.

¿D'on prové, aleshores, el desconcert i la incomprensió que ens pot generar un personatge com Pascal? De la sinceritat i profunditat insubornables amb les quals va viure la seva fe cristiana. La mena de coses que Pascal feia quan feia, posem per cas, experiments físics, ens el situen sense cap mena de dubte en l'òrbita dels científics moderns que arrenca, per entendre'ns, amb Galileu. Pascal és, en aquest sentit, més modern que no pas Descartes. Hi ha una anècdota ben reveladora en aquest sentit. L'any 1647, quan tenia 24 anys, la salut de Pascal passava per un dels seus pitjors moments. Va haver de fer llit, afectat per una paràlisi a les cames, i va rebre una visita inesperada. René Descartes, que aleshores ja vivia als Països Baixos i només en sortia en comptadíssimes ocasions, va viatjar a París i es va voler entrevistar amb aquell jove prodigi de qui havia sentit a parlar tant. Descartes es va presentar com a metge, perquè -tot i que aquesta no és la seva faceta més coneguda- va conrear amb assiduïtat la medicina. Curar-lo, no el va curar. Entre altres coses perquè el nivell de coneixements mèdics que tenia René Descartes l'any 1647 era aproximadament el mateix que té avui un estudiant d'ESO que no estigui gaire atent a classe. Però van discutir força, que és una cosa que no alleuja el cos però alegra l'esperit. Pascal feia molt poc que havia confirmat l'existència del buit, basant-se en l'observació d'una columna de mercuri afectada per pressions atmosfèriques diferents (és a dir, posada a diferent alçada). Descartes no podia acceptar de cap de les maneres que el buit existís, perquè, des del seu punt de vista, els fenòmens físics eren perfectament descriptibles en termes estrictament mate?mà?tics i no calia per res dedicar-se a fer experiments i observacions. Dit d'una altra manera, Pascal era infinitament més modern que Descartes, en aquest sentit, perquè sabia que l'única manera d'entendre-hi alguna cosa, en física, és interrogant-la directament amb experiments. I això no obstant, va ser un home d'un cristianisme militant, que va escriure l'obra més llegida del segle XVII a França, les Cartes provincianes, en defensa d'un cristianisme rigorista i contra un cristianisme d'aparador com el que més aviat defensaven els jesuïtes del seu temps, més preocupats per la quantitat que no pas per la qualitat de la vivència cristiana.

Els Pensaments són l'expressió més madura d'aquesta fe viscuda amb radicalitat. Pascal en va iniciar la redacció després d'una crisi mística, viscuda la nit del 23 de novembre de 1654. La seva lectura no és del tot planera, perquè es tracta d'una obra inconclusa, feta a base d'anotacions, retalls, aforismes, només parcialment ordenats per Pascal abans de morir. Qui n'intenti la lectura, tot i així, es podrà capbussar en un dels intents més sincers i profunds per comprendre la caòtica ànima humana, feta a base de cor i de raó, de grandesa i de misèria, de matemàtiques i de fe.