he llegit a El País dues interessants entrevistes amb l'exministre grec de Finances, Iannis Varoufakis, i amb l'economista coreà Ha-Joon Chang, que exerceix de professor a la universitat britànica de Cambridge. I tots dos, en major o menor mesura, coincideixen en la seva anàlisi sobre la crisi financera. Especialment, sobre el paper de l'euro, que tots dos consideren que va ser una creació errònia.

Varoufakis, que fa servir expressions molt dures per descriure l'assetjament a Grècia imposat des d'Alemanya ("terrorisme monetari", "tortura fiscal", "cop d'estat"), opina que l'euro estava mal dissenyat, com es va veure després del col·lapse del banc nord-americà Lehman Brothers. "Des d'aleshores -diu- Europa viu en estat de negació i ha fet tot el contrari del que havia de fer. Castigar l'orgull d'un país per atemorir-ne d'altres (principalment els països del sud) no és la idea per la qual van lluitar dirigents com Felipe González, Valéry Giscard d'Estaing, o Helmut Schmidt".

En la mateixa línia argumental, el prestigiós professor coreà, considerat en cercles acadèmics com un dels deu economistes més influents del món, considera que l'euro és una font de constant pertorbació per als països de la seva zona, de manera especial per als més febles. "El problema -diu- és la moneda única. Aquesta té sentit quan la introdueixes en una regió (i cita expressament els Estats Units) que és més o menys homogènia en termes d'estructura econòmica, productivitat, història i idioma però a Europa va ser un error. Sense el compromís d'ajudar els països de menor productivitat no podem tenir una moneda única. Abans -segueix dient- Espanya o Itàlia podien devaluar per resoldre els seus problemes però ara l'únic que poden fer és abaixar els salaris i tallar la despesa pública, la qual cosa deprimeix encara més l'economia. L'austeritat permanent -conclou- no té sortida".

L'anàlisi de Ha-Joon Chang és clarivident però encara ho és més -al meu modest parer- quan atribueix gran part dels problemes que patim a la "il·lusió de considerar l'economia com una ciència". D'una banda, això ha provocat que la matèria s'hagi convertit, a nivell intel·lectual i sense cap fonament, en molt dogmàtica. I d'una altra, s'han exclòs els assumptes econòmics del debat democràtic, fet que trasllada el poder de decisió sobre assumptes de gran importància social a uns suposats experts als quals ningú ha triat (homes de negre, troiques, i invents semblants).

Vist el que ha passat en aquests últims anys, amb les fallides fulminants de bancs i poderoses institucions financeres que el dia anterior a la seva caiguda gaudien d'un aval d'absoluta solvència de prestigiosos analistes financers, ningú pot dubtar que al professor coreà li sobra raó. Alguns suposats experts en la matèria em recorden aquells delirants teòlegs dels quals ens parlaven al Batxillerat, que, reunits a Salamanca, desqualificaven qualsevol projecte científic en base a arguments bíblics. No en van encertar ni un. Però això sí, eren molt dogmàtics.