En el meu article de fa uns dies sobre la crisi grega (Mal regust de boca) em referia a l'ocasió que ens ofereix el greu problema viscut amb les finances del país hel·lè, que d'econòmic s'ha convertit en polític, per aprofitar l'oportunitat i reformar tot o part de tot el que s'ha fet malament durant els últims anys. Sé que és fàcil parlar a toro passat però és evident que aquest nucli dur de la Unió Europea que és l'Eurozona, integrada pels 19 països que utilitzen l'euro com a moneda comuna, es va fer molt de pressa i sense dotar-la dels mecanismes que exigia seu bon funcionament. Alguns economistes prestigiosos amb els quals vaig tenir alguna relació durant la meva època com a ambaixador als Estats Units, com StieglitzKrugman, ho repetien fins a la sacietat i al meu modest parer amb certa vanitat, per pensar que confirmaven les seves pessimistes prediccions. Concretament, Krugman deia que Espanya era un país seriós la crisi del qual no era tant culpa nostra com d'un Eurogrup que no només no tenia instruments per corregir els desequilibris entre els països que l'integraven sinó que els fomentava. Les coses van anar relativament bé en anys de vaques grasses però els problemes van aflorar quan van arribar les vaques magres i no em refereixo només a l'economia ja que en realitat és l'essència mateixa de la Unió Europea la que es ressent de la crisi amb la renacionalització de les polítiques, amb les barreres posades a l'Acord de Schengen i a la lliure circulació de persones, al tractament que es dóna a gitanos, immigrants i sol·licitants d'asil, a les insolidaritats entre els rics del nord i els menys rics del sud, a l'emergència de populismes antieuropeistes i, en conjunt, a la pèrdua d'il·lusió pel projecte de construcció europea que ha deixat de ser compartit per les masses del continent per ser avui només defensat per minories europeistes entre els adeptes a les quals confesso trobar-me.

No cal ser un linx per comprendre que és difícil que una unió monetària pugui funcionar amb normalitat amb 19 polítiques econòmiques diferents. La Unió Monetària és de vocació federal (amb un Banc Central independent, per exemple), cosa en la qual no s'insisteix gaire perquè el terme encara fa molta por a països amb velles històries, velles ferides i temorosos de cedir sobirania quan la globalització fa que aquesta perdi cada dia més sentit. Per això la política econòmica no està integrada i segueix sent intergovernamental. Això és un disbarat. Conèixer el passat no ens ha de condemnar a ell sinó que ens ha de servir per construir el futur amb l'ambició d'evitar vells errors i d'ensopegar en les mateixes pedres. El món es mou de pressa, les velles estructures queden obsoletes, es creen nous bancs en competència amb al Banc Mundial o l'FMI, els BRICS mostren vitalitat malgrat els problemes actuals de la Xina i a la caiguda dels preus de les matèries primeres, el centre econòmic del món gira cap al Pacífic i Europa no pot quedar-se enrere si no vol caure en una irrellevància que reduirà el nostre nivell de vida. Seríem inconscients si no ens preocupéssim. I uns suïcides.

Per això és una gran notícia el lideratge que està prenent el president Hollande per revitalitzar l'Eurozona i aprofitar la crisi grega per reformar el que s'ha fet malament. França té molts problemes però segueix sent la nació indispensable en el procés de construcció europeu i el seu paper augmenta davant la incapacitat/manca de voluntat d'una Alemanya encara llastada per massa complexos que li impedeixen exercir el lideratge visionari que Europa necessita. Només França està avui en condicions de fer-ho i per això són benvingudes les idees visionàries d'Hollande en favor d'una convergència social i fiscal entre els països de l'euro que incloguin una unió bancària (amb garanties de dipòsits i instruments que impedeixin la fuga de capitals); un Fons Monetari Europeu; un pressupost comú el control democràtic del qual exigiria un parlament propi dels països de l'Eurozona, que podria funcionar com a grup separat però dins del ja existent Parlament Europeu (alguna cosa semblant a com funcionen l'Ecofin i l'Eurogrup); mesures que fomentin la mobilitat de la mà d'obra i evitin el dumping social amb l'homogeneïtzació dels salaris mínims i la creació d'una assegurança complementària de desocupació; una harmonització de l'impost de societats que eviti el dumping fiscal (no és possible que a Espanya l'impost de societats sigui el 28% i a Irlanda del 12%) i, en definitiva, un govern econòmic comú per als països que utilitzen l'euro com a moneda comuna que amb el temps, piano piano perquè ningú s'espanti, ens porti a una Europa federal.

Sé que és un somni i que tot això exigeix un canvi en els tractats que tanta por (justificada) fa a molts en aquesta conjuntura tan insolidària, però és el que m'agradaria i és el que que crec que ens interessa com a europeus. Per això agraeixo el lideratge francès en llançar aquest debat i espero que Espanya s'hi sumi amb idees i contribucions imaginatives, ja que no debades som la quarta economia de l'Eurogrup, encara que no se'ns noti gaire pel modest paper al qual aquest govern sembla haver-nos resignat.

Al costat d'aquests assumptes, disculpeu però... que de poble i curta de mires em sembla la mascarada catalana!