Càrrec de confiança

«Em sorprèn que determinats càrrecs els anomenin "de confiança". Confiança de qui? Suposo que del polític del qual depèn. O potser no»

11.08.2015 | 09:14
Càrrec de confiança

el passat diumenge 26 de juliol, Jordi Xargayó, director d'aquest diari, en la seva opinió dominical, sempre objectiva, mesurada, en poques paraules, en dades concretes, ben dirigides com un dard a la seva diana, ens parlava de «La disbauxa dels sous» fent referència als sous d'alcaldes i presidents de Consells Comarcals i Diputació i deia «que estan molt per sobre dels que es cobren al sector privat». Suposo que no va parlar dels «càrrecs de confiança» perquè encara no havien entrat en escena, tot i que s'emporten quantitats substancioses de l'erari públic.

Tanmateix no vull ficar-me en l'avaluació econòmica dels «càrrecs de confiança», tot i que mereixen una revisió crítica, sinó en la utilització plausible del concepte «càrrec de confiança». En la meva modesta opinió, utilitzar en aquests casos la paraula confiança és una manipulació o una perversió, intencionada o no, del que representa la confiança. La confiança, com la solidaritat o la llibertat, són intangibles que simbolitzen grans principis. Principis que si no s'encarnen o es concreten en accions reals i necessàries, esdevenen paraules buides que poden servir per emmascarar una realitat contrària al seu noble significat.

Sabem que la no confiança genera desconfiança. La desconfiança que senyoreja avui a les enquestes d'opinió en relació amb la política i els seus polítics. «La insatisfacció en la política» és la segona font de preocupació dels catalans, just al darrere de «l'atur i la precarietat laboral» (Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya). El mateix Centre, quan valora els nostres polítics, només aprova David Fernàndez (CUP) amb un 5,88, Alfred Bosch i Oriol Junqueras (ERC) amb un 5,25 i 5,05, respectivament. Tots els altres polítics suspenen.

La situació és greu. Sense confiança hi ha aluminosi a l'edifici institucional de la nostra democràcia. Veiem què ens diu la filòsofa barcelonina Victòria Camps: «La democràcia necessita una virtut: la confiança. Sense la seva construcció, no hi pot haver una autèntica democràcia».

És ben cert! La confiança és el lubrificant que fa funcionar tots els engranatges de les relacions socials, ja siguin de família, d'amistat, de negocis, diplomàtiques, laborals i especialment les relacions amb l'administració pública. En canvi la desconfiança actua com a jull que malmet tota relació social.

Per aquestes raons em sorprèn que determinats càrrecs els anomenin «de confiança». Confiança de qui? Suposo que del polític del qual depèn. O potser no. Potser només gaudeix de la confiança del partit. Amb aquesta confiança, no n'hi prou. Cal merèixer la confiança de la resta de gestors públics de l'àrea territorial on s'ubica, ja siguin polítics o funcionaris. La tenen?

Deixo la pregunta oberta. Per explicar-me millor, faig una analogiad'àmbit personal. A un amic, puc fer-li confiança i deixar-li les claus de casa meva, però si no és un entès en electricitat, no li deixaré intervenir el sistema elèctric de la meva llar. Així mateix puc dir que una persona pot gaudir de la confiança d'un partit o d'un polític, però això no és suficient per menar una funció pública que paguem entre tots.

Quan es tracta de «càrrecs», vol dir que els assignen una funció, una feina. Una feina en la qual han de demostrar competència. La competència és una de les potes que sustenta la confiança. Un professional genera confiança quan és competent en la seva feina. Són «competents els càrrecs de confiança» en la feina encarregada amb diners públics?

Analitzem les quatre potes que sustenten la confiança a la manera de «checklist», per veure en quina d'elles coixeja el «càrrec de confiança»:
- Integritat, o sigui una persona honesta, honrada i coherent, amb reputació de dir sempre la veritat.

- Bones intencions, que no intenta enganyar, ni protegir ningú, que no amaga falses intencions que perjudiquin la veritables finalitats de la seva feina.

- Competència. Bones referències per a la feina proposada. Acreditació d'experiència, coneixements i tècnica suficients, avaluats objectivament.
- Resultats. Presenta una trajectòria de bons resultats en les feines encomanades.

Qui pot acreditar aquests requisits, genera confiança al seu entorn. Si negligeix algun d'ells, escampa el virus de la desconfiança que emmalalteix el cos social.

Permeteu-me, una darrera interpel·lació. Si consentim nomenaments a dit per a la funció pública, en quin lloc deixem el mèrit i la igualtat d'oportunitats, en la construcció de la democràcia? Ho deixo a la palestra. Potser en un altre article en parlaré.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema