LA MANCOMUNITAT I GIRONA

14.08.2015 | 00:00
LA MANCOMUNITAT I GIRONA

«Els polítics conservadors de la Lliga i els polítics republicans unien esforços per fer prevaler objectius que podien compartir»

a principis del segle XX, seguint els efectes de la crisi de 1898, i quan es plantejaven dubtes seriosos des de Catalunya sobre el sistema polític de la Restauració, van sorgir els primers moviments orientats a la reforma de l'administració local. Un dels objectius de la reclamació de modernització dels ajuntaments era la possibilitat d'agrupar esforços, de començar a fer coses junts, de mancomunar serveis. Al fil de la idea de facilitar les mancomunitats d'ajuntaments, algun sector del catalanisme polític va començar a veure una oportunitat si la idea de mancomunar es feia extensiva a les diputacions provincials.
Des 1903 a 1914, amb entrebancs i impulsos, amb avenços i reculades, un debat polític intens va situar la reclamació d'una llei de mancomunitats al cor del debat polític i, també, amb rellevància en el debat social. Des dels despatxos, i des del carrer, tot el que significava una modificació de l'estatus quo, una superació de les inèrcies acumulades, era un revulsiu per a la vida política.
Finalment, l'any 1914, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya que, com és ben sabut, va tenir de president, entre 1914 i 1917, Enric Prat de la Riba, que ja ho era de la Diputació de Barcelona des de 1907. La mort de Prat va dur a la presidència Josep Puig i Cadafalch, per al període comprès entre 1917 i la fi de l'experiència mancomunada l'any 1924, després del cop d'estat de Primo de Rivera.
La celebració del centenari de la Mancomunitat l'any 2014 va servir per situar aquest tema en un primer pla, i per reivindicar la memòria d'aquells anys com un fet transcendent de l'evolució del catalanisme polític que, per primera vegada, s'encarava a un poder tangible, i va poder posar a prova un programa de reformes i de modernització de l'administració aplicades a un terreny concret.
Més enllà del record mític, el centenari ha servit per actualitzar els nostres coneixements d'una etapa i d'una política institucional amb fruits concrets. És evident que des de 1907 mateix i encara amb l'efervescència de la Solidaritat Catalana (1906), Prat de la Riba ja havia començat a donar cos a un programa de realitzacions concretes que esdevindrien l'armadura bàsica de la Mancomunitat, tan bon punt es presentés l'oportunitat.
L'administració d'una banda, la cultura i l'educació d'una altra, els serveis públics de salut i assistència social, i la modernització de les infraestructures varen configurar un sistema bàsic. Plans de camins i carreteres, de comunicacions telefòniques, xarxes de transport, xarxa de biblioteques i Escola de Bibliotecàries, institucions pedagògiques en l'àmbit de l'ensenyament primari, secundari i universitari (consell de pedagogia), configuraven una agenda de reformes ben estructurada i ben pensada.
Només cal recordar la innovació en matèria d'ensenyaments tècnics i de formació professional per entendre la capacitat d'innovació i anticipació que representava un programa que es proposava trencar la cotilla de la reglamentació i obrir nous camins, més enllà d'un sistema reglat i encarcarat. Això sol situa la Mancomunitat en un terreny d'adequació dels sistemes educatius a Catalunya a les necessitats de la societat sorgida de la Revolució Industrial i de l'entramat productiu.
Ara, com un resultat final d'aquest centenari, s'acaba de publicar (juny d'enguany) el llibre de Xavier Carmaniu Maina?déLa Mancomunitat i la Diputació de Girona (Girona, 2015), que subratlla el procés d'integració de la Diputació de Girona a la Mancomunitat, el protagonisme rellevant del doctor Agustí Riera i Pau, i alguns dels resultats concrets, a la província de Girona, de l'acció mancomunada.
Plantejat com una aproximació global i didàctica a la Mancomunitat, dedica un primer capítol a emmarcar el procés cap a la Mancomunitat per després centrar-se a Girona, on algun diputat amb un «provincianisme» mal entès hauria manifestat reticències al projecte per temor d'una absorció «barcelonitzadora» de l'obra mancomunada. Després, analitza el funcionament intern de la Diputació i, en el capítol «Obra realitzada», que segueix la nomenclatura de les mateixes publicacions de la Mancomunitat (L'obra a fer i L'obra realitzada) repassa la política de carreteres (ponts, camins, enllaços, noves carreteres), de telèfons, de cultura amb els exemples brillants de les biblioteques populars d'Olot i de Figueres), d'educació (Escola Normal, escoles de belles arts), de beneficència (hospital, hospici, manicomi de Salt) i, encara, els serveis penitenciaris i la política de foment de l'agricultura i la ramaderia.
Un epígraf específic dedicat a Agustí Riera i Pau, president de la Diputació de Girona de 1911 a 1924 quan fou cessat per la Dictadura, posa l'èmfasi en els anys que, com el 1920 o el 1923, els polítics conservadors de la Lliga i els polítics republicans unien esforços per fer prevaler per damunt de divergències polítiques objectius que podien compartir.
Així, entre dos assassinats polítics (Agustí Riera, 1936/Carles Rahola, 1939), síntesi dramàtica dels temps convulsos, recupera del tot el seu sentit la proposta, que Carmaniu esmenta, de Josep M. Corre?dor, d'un homenatge compartit, de reconciliació. Com si en els passadissos de la Diputació coincidissin les passes del metge-president i de l'intel·lectual funcionari, donant-se efusivament una encaixada incrèduls davant del destí injust que a un i altre els arrabassaria la vida amb una violència gratuïta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema