Perdre la fe en la loteria -última esperança del pobre- és gairebé tan greu com que a un li flaquegi la creença en l'Altíssim: i això primer acaba de passar a Sèrbia. Els veïns d'aquest país i molts de la resta del món han vist trencada la seva confiança en la transmissió en directe d'un sorteig de la Primitiva en què un dels números premiats es va publicar en pantalla abans que la bola sortís del bombo. L'autoritat competent ha detingut el bombo en qüestió i ha inter?rogat la presentadora del progra?ma per esbrinar si hi va haver o no tripijoc; però el mal ja està fet. Molts jugadors es preguntaran ara si la raó que mai els toqui més enllà d'un reintegrament obeeix a les astúcies de l'Estat que -a Espa?nya, per exemple- organitza aquests jocs d'atzar amb nota?ble benefici per a les arques d'Hisenda.

Salvades les distàncies teològiques, això és com si el Papa aprofités la benedicció dominical a la plaça de Sant Pere per anunciar solemnement a la feligresia que Déu no existeix. La commoció seria u?ni?versal, encara que no sembla pre?visible que el pontífex Bergoglio porti la seva fama de renovador a aquests extrems.

El que el sorteig de Sèrbia podria posar en qüestió és la fe que els jugadors dipositen en l'existència de l'atzar. Els devots de Santa Primi?tiva sabíem ja que les possibilitats de ser beneïts per la loteria són infinitesimals; però ens consolava el fet que encara són menors les de fer-se ric treballant. Mentre un treballa, perd un temps preciós que podria aprofitar per fer diners: i potser és aquesta la raó perquè seguim cobrint la butlleta.

Tot això s'enfonsaria si perdéssim la fe en l'Estat que governa la marxa dels bombos. Els diners i la lote?ria es basen en la fe dels creients, com qualsevol altra activitat religio?sa. Creiem en el que no hem vist, per més que de tant en tant surti algú dient que li han tocat 30 milions d'euros o que es va curar miraculosament d'alguna malaltia després de la per?tinent sol·licitud a la Mare de Déu de Fàtima. Així s'explica que els espanyols invertim cada any enormes sumes a temptar el diable de la sort que se'ns apareix diàriament en forma de travesses, primitives, bonolotos i altres subtils formes de recaptació indolora ideades per Hisenda.

Alguns es malfiaven ja que l'Es?tat fa servir a la seva convenièn?cia els bombos. Abonava aquesta sospita el fet que la Grossa de Nadal tendís a caure en aquelles terres afligides per alguna catàstrofe durant l'any del sorteig. Això passava sovint en temps de Franco, quan les inundacions a València eren un auguri gairebé infal·lible que els grans premis nadalencs afavoririen la zona. Van ser molts els antifranquistes que van arribar a la convicció, potser exagerada, que el Govern manipulava el bombo de la fortuna per utilitzar-lo a ma?nera de Fons de Compensació In?terterritorial. Tanmateix, la fe del poble en la loteria es va mantenir intacta.

Paradoxalment, ha hagut de ser un estranyíssim succés a la llunyana Sèrbia que revifés les suspicàcies que alguns escèptics mantenien -i encara mantenen- cap a la loteria. Les autoritats haurien d'aclarir-ho urgentment. No fos cas que els pobres es quedin sense el seu últim con?sol i, perduda ja la fe, els doni per tirar-se a la muntanya.