Fa 20 anys que Photoshop va posar a l'abast dels particulars l'ofici d'aquells retocadors que allargaven les pestanyes de les jovenetes casadores i de les "senyores de" en les fotografies d'estudi. També va ficar a casa el privilegi dels dictadors de manipular la història a través de la propaganda, fent desaparèixer aliats que havien deixat de ser-ho. Avui hi ha milers d'exmarits i exdones, exjoves i exgendres bandejats dels retrats de família, convivint a l'illa de Perdidos. No desapareixen per la cirurgia contundent de la tisora sinó per la reparadora del programa infor?màtic.
Photoshop va començar portant a la irrealitat les cares de les actrius en les revistes femenines i ha acabat fent que qualsevol tingui cara d'actriu irreal, inclosos els homes tennistes. Esborrant arrugues i suavitzant trets va donar a models de trenta anys pell de nadó. Aquestes mutacions s'imposen i acaben donant-li la volta a la realitat. Ara, quan traiem el cap a un bressol, ens sembla que al nadó li han passat el photoshop.
A les revistes, gràcies a Photoshop, les models tenen cara de bebè i els nadons tenen cares pixelades. Alguna idiota acabarà fent-li al seu nen o la seva nena una cirurgia de pixelat perquè sembli un nadó famós. Al món ja hi ha diverses Barbies i diversos Ken de carn i ossos. A Youtube es veu un brasiler que gairebé es mor injectant-se alcohol i oli en els bíceps per convertir-se en el Hulk humà. Stan Lee va imaginar l'increïble Hulk com un monstre: un científic brillantíssim, Bruce Banner, patia una contaminació accidental amb raigs gamma i es tornava gegant, verd, iracund i babau. Hulk es va fer famós i ara, els babaus que volen fer-se famosos i no poden ser científics brillants trien ser monstres. Tots els canvis comencen a poc a poc. Una persona de quaranta anys amb pell de nadó és un monstre al qual ens hem acostumat. Com a Photoshop.
