La setmana passada parlava dels canvis que pateix la societat actual arran de la irrupció de la immensa informació que proveeixen les noves tecnologies. Els canvis no són només culturals ni socials, són també econòmics, de tal manera que estem fent una nova revolució que és alhora industrial, d'informació i de mercats. Es parla de postcapitalisme, d'una era més enllà de la que hem estat vivint durant els segles XIX i XX.
En els darrers 25 anys s'han produït tres canvis importants a causa de les tecnologies de la informació que fan trontollar el sistema econòmic:
El primer és que s'ha disminuït de manera clara la necessitat de treball, l'automatització de multitud de tasques permet reduir la quantitat de treball necessari per mantenir la mateixa activitat econòmica. Si els guanys d'aquest fet fossin repartits per a tothom, permetrien treballar menys pel mateix benestar. Però no és així.
El segon és la incapacitat del mercat per formar preus correctament a causa de l'ús d'informació asimètrica. Els mercats s'han construït sobre l'escassetat mentre la informació és abundant. El resultat ha estat la creació de monopolis -les companyies tecnològiques gegants- en una escala mai vista en els darrers 200 anys. Amb la construcció de negocis que parteixen de la informació trobada a les xarxes socials, aquestes empreses construeixen un edifici corporatiu en desacord amb la circulació lliure d'idees, la necessitat més bàsica de la humanitat.
El tercer és l'aparició espontània de la producció col·laborativa: apareixen béns i serveis que ja no responen a dictats del mercat i a una jerarquia directiva. L'enciclopèdia Viquipèdia s'ha construït per voluntaris de forma gratuïta i continuada, fet que deixa d'aportar a la indústria de la publicitat uns ingressos estimats en uns 3.000 milions de dòlars a l'any.
De forma desapercebuda apareixen en l'economia elements que provenen de la transformació, com monedes noves com el Bitcoin, bancs de temps per intercanviar, cooperatives i espais autogestionats. Apareixen noves formes de propietat, noves formes de préstecs, nous contractes legals, tota una subcultura de negoci que en els darrers 10 anys s'ha desenvolupat sota el nom d'"economia de compartir".
La crisi que va començar el 2008 i va provocar una disminució del 13% de la producció mundial i del 20% del comerç va ser el detonant del canvi en l'economia, i ha deixat un rastre econòmic d'estancament a llarg termini. La solució ha estat l'austeritat i l'excés monetari, sense donar fruit. S'han destruït el sistema de pensions, s'ha elevat l'edat de jubilació fins als 67 o 70 anys, s'està privatitzant l'ensenyament i la sanitat, els serveis s'estan desmantellant i els projectes de noves infraestructures s'han suspès. Molta gent encara no arriba a entendre el vertader significat de la paraula austeritat. Austeritat no vol dir retallar despeses públiques durant un període de temps, vol dir reconduir durant dècades els salaris, prestacions socials i nivells de vida dels països occidentals fins a convergir amb els de la classe mitjana de la Xina i de l'Índia.
Per això la solució de la crisi actual és més punyent. Per primera vegada els ?guanys de l'automatització del treball no es poden traslladar al mateix treballador, tal com va passar amb la primera i la segona revolució industrial. Llavors la maquinització va servir per reduir el temps de treball i per augmentar la capacitat de compra del treballador, cosa que va propiciar un augment immens en el benestar. Cert, no va ser un efecte immediat, va necessitar una Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola i una Segona Guerra Mundial. Però ara tornem a estar en una situació de difícil solució que implica una pèrdua de treball a causa de les noves tecnologies. Avui la pressió sindical local no té força si no es dóna al mateix temps a la resta del món, les estructures econòmiques s'han tornat resilients com a conseqüència de la globalització, si prems aquí, l'efecte es transporta allà, com en un globus de làtex, i es fa més difícil traslladar els guanys de productivitat al benestar social.
En l'economia que hem tingut fins ara l'organització del treball i el coneixement tenien més valor que la màquina en si; era més important la informació que la mateixa inversió. En el nou món de la tecnologia de la informació la nova màquina és el software, l'emmagatzemament de dades, l'ample de banda i la capacitat de processar, amb preus que tendeixen a zero. Per això la informació està canviant l'estructura del mateix capitalisme. És un canvi equivalent a la irrupció de la impremta, que provoca un contagi a la resta de tecnologies des de la genètica fins a l'agricultura o al cinema, i redueix ràpidament els costos.
Tot plegat fa evident l'aparició de productes i serveis de preus baixos o gratuïts que hauran de pal·liar la pèrdua de treball, la capacitat adquisitiva i altres efectes externs com el canvi climàtic, l'envelliment de la població o l'emigració.
És el que jo l'any 2006 vaig anomenar l'economia de l'abundància frugal, l'economia del low cost, tota una revolució cap al postcapitalisme.
