Han arribat al límit de les seves possibilitats. Ja no tenen res a afegir i es dediquen a repetir el romanç que els ha portat a estar per sota -no només amb vots- d'Ada Colau a Barcelona. Tant CDC com ERC han quedat ofegats per les seves limitacions, pel passat dels Pujol, Àngel Colom, Carod-Rovira i sobretot pel seu present: l'atur, la pobresa, els salaris baixos, els joves exiliats, els autònoms explotats, la pèrdua de qualitat de la sanitat i l'ensenyament... I què han fet CDC, ERC i els de Junts pel Sí? Incapaços d'afrontar el rebuig ciutadà que els va arraconant, actuen com si aquest no existís. Es mouen en el terreny irreal de les mitges paraules o del tacticisme polític i l'estratègia electoral perquè, a falta d'altres recursos, no tenen més remei que creure que això funcionarà. La seva única esperança és que el seu fals joc però omnipresent a la societat catalana acabi per avorrir molta gent i que aquesta, al final, els voti justament per això, per cansament. Aquesta és la principal incògnita del futur polític català: guanyaran o no guanyaran per avorriment?