La monarquia en un país republicà

19.08.2015 | 09:34
La monarquia en un país republicà

La monarquia com a forma d'estat es defineix amb tres conceptes: unipersonal, vitalícia i hereditària; històricament ha primat el príncep, el nen, no la nena princesa, a l'hora de proclamar a un dels dos indiscutible cap d'estat; així l'infant ha esdevingut rei sense cap altre mèrit moral o polític que el d'haver nascut nen i en una casa reial. Reben els monarques segons el país altres noms com emperador, sobirà, rei, tsar, kàiser, faraó, etc. La monarquia com bé ha demostrat la sociologia té una correlació teològica amb el monoteisme, si en el cel només hi ha un únic rei que dirigeix la cort d'àngels, de serafins i querubins, la terra ha d'imitar l'estructuració divina, puix que Déu és el ser suprem en saviesa i ell sap com s'han de fer bé totes les coses. Quan el cel s'ha organitzat de forma politeista el republicanisme s'ha ensenyorit de la vida política i social.

Hi ha una població i classe política envellida, alguns joves inclosos, que es declaren monàrquics, però alguna veu escadussera del PP, com la presidenta de la comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, s'ha manifestat republicana i en l'essència fundacional d'un partit com el PSOE hi ha latent el republicanisme, que el poden desvetllar segons interès o conveniència oportunista i intentaran convèncer que ideològicament sempre ho han estat i si han sigut amics de la monarquia s'ha de justificar i entendre per necessitat històrica, però són molt més amics de la veritat republicana, que proclama que qualsevol ciutadà potencialment pot ser escollit com a cap d'estat o primer ministre.

Al marge dels partits tradicionals, moltes persones nascudes després del referèndum constitucional no en volen saber res del rei, fins els repugna la seva presència física, la seva altivesa per damunt del bé i del mal i el seu rol d'àrbitre moderador de la política espanyola; els molesta la monarquia que es va instituir per designi franquista i avalada militarment que es colà, com una anguila, en el garbuix de les lleis aprovades en l'any 1978. L'aprovació de la monarquia com a forma d'Estat s'ocultava i s'emfatitzava la urgència i necessitat d'organitzar-nos democràticament. O democràcia o dictadura es va enunciar als electors. Alguns s'atreviren a dir que s'havia de desmembrar en un referèndum a part la qüestió monàrquica, no els van fer cas i la resposta és que retrunyia encara el soroll de sabres en els quarters de l'exèrcit.

Perquè la monarquia com a forma d'estat és incompatible amb la democràcia com a forma de govern. Com harmonitzar la forma d'estat amb la forma de govern? Doncs fent una pirueta política, una trampa que flexibilitza l'una amb l'altra i d'aquí va sortir: «la monarquia parlamentaria», no monarquia democràtica perquè aquesta «monarquia democràtica» és un oxímoron, contradicció «in terminis», puix que el rei hereta del pare la corona, no és triat pel poble sinó que ho ha decidit la dinastia, mentre que ser president de govern o cap d'estat republicà se n'és per voluntat popular manifestada lliurement a les urnes.

Un meu oncle, catedràtic de Filosofia i autor de manuals d'aquesta matèria, era ideològicament i sentidament monàrquic i franquista (va passar-se als nacionals perquè l'haurien ajusticiat) no obstant era partidari de l'avi de l'actual rei, de don Joan de Borbó, i era franquista perquè sempre pensà que el dictador acabaria restituint la monarquia. Quan el dictador va nomenar successor seu el rei Joan Carles I va veure confirmada satisfactòriament la seva teoria. Era tan acèrrim, tan exaltat, que un dia a casa un familiar en un àpat va explicar aquest acudit: «El pare de Joan Carles va dir-li al seu fill: "ja ets adult i ha arribat el moment que sàpigues que els reis de veritat son els papes"». Va dubtar, només, un segon, i un somriure tímid es dibuixà en els llavis, que la raó monàrquica a l'acte l'eclipsà i va etzibar una bronca descomunal a la meva germana, inclús ens amenaçà que estava disposat a renyir amb tota la família si aquesta és mofava del rei, perquè segons ell va ser l'humor popular el que va ensorrar la monarquia d'Alfons XIII. El meu oncle tenia penjada a la paret de la seva habitació dues fotografies donant la mà a Joan Carles i no en tenia de cap familiar, ni de la seva mare.

Hi ha una acceptació social, una monarquia sociològica sentimental, més que ideològica, apuntalada en imatges extretes de la revista Hola i del paper setinat, superficial, però fa anys que perd adeptes perquè circula un discurs crític que es resumeix en la pregunta: qui paga tota aquesta pompa, qui manté la gran família que viu dins d'un conte de color rosa? L'eliminació de símbols monàrquics en ajuntaments i en els carrers ha començat sense una oposició forta. Ara alguns polítics no volen sopar amb el nou rei i eviten fotografies al seu costat; alguns, antics aduladors del monarca, com el president Miguel Ángel Revilla, destacat polític en l'antic règim, ara han descobert de sobte que dins seu portaven un republicà de soca-rel.

Felip VI ha heretat una corona enverinada pels excessos en tots els sentits del seu pare, fins i tot es qüestiona quin rol va jugar en la tensa nit del 23-F. La seva excursió de safari d'elefants inclosa i una vida per a molts dissoluta es projecten com una ombra amoïnosa en el regnat del nou monarca.

Si el PSOE no ha negat mai el seu republicanisme, alguns del PP tampoc, Podem és nítidament antimonàrquic, com ERC, IU i IC, igual ho és CiU i el PNB (malgrat que a aquests dos partits aquest tema ara mateix poc els importa), qui queda doncs en les files dels partits polítics defensant aferrissadament la monarquia?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema