Com cada divendres, avui, dia de mercat, cap a tres quarts de 9 del matí, un minicreuer de la companyia francesa Roussillon Croisières tombarà el Cap de Cervera i s'endinsarà en les aigües de la badia de Portbou. L'embarcació ha sortit de Saint-Cyprien i s'ha aturat a recollir passatgers a Argelers, Cotlliure, Banyuls i Cervera de la Merenda. Tot plegat són unes quantes desenes de senyores franceses i senyors francesos que aquest matí, quan desembarquin a Portbou, faran el sedasser a les parades de la Rambla o a les del mercat municipal, esmorzaran a Ca la Feli o al Zambile (el bar d'en Raimon i la Marianne, nord-catalans tots dos, on s'hi sent parlar indistintament francès, català i castellà) i molt difícilment se'n tornaran a la barca sense haver passat per l'estanc d'en Víctor i per can Pous, per beneficiar-se de la condescendència fiscal espanyola amb l'alcohol i la nicotina.
La presència francesa a Portbou és tan habitual que no seria gens estrany que més d'un i de dos, avui, ni tan sols parin cap mena d'atenció a l'arribada del creuer del Rosselló. Són molts els catalans del sud que, a aquesta latitud del litoral, treballen a Cervera o a Banyuls. I, igualment, els del nord que treballen o viuen a Portbou o a Colera. D'aquesta manera, el contacte diari i el coneixement pràcticament espontani de la llengua de l'altre suavitzen la rígida separació que imposen les fronteres. En aquest cas, la separació del tot artificial que, des de 1659, fa passar una línia fronterera entre l'Empordà i el Rosselló. Algú em va dir una vegada que havia quedat parat, sobrevolant amb avió la frontera francesa, perquè, des de l'aire, no es veia cap mena de línia dibuixada a terra, ni tan sols cap element natural que pogués fer pensar en una frontera. Pot semblar una observació infantil, però sempre m'ha semblat d'una gran agudesa. Al capdavall, tots hem après geografia política a base de mapes on els estats i les fronteres, les províncies i les comarques estan perfectament perfilats, i no és gens estrany que acabem donant a les divisions administratives més grau de realitat del que tenen.
Portbou és un poble jove. La fotografia més antiga que en conec és de la dècada dels anys 70 del segle XIX. Durant aquells anys, la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França, feia les obres de preparació de l'estació internacional, així com dels túnels que, entre Vilajuïga i Cervera, permetrien unir per primera vegada, a partir de 1878, Barcelona i la frontera francesa en ferrocarril. La fotografia en qüestió és una vista general de la badia de Portbou. Hi ha la badia, però Portbou, pròpiament, no hi és. No hi ha l'estació, ni l'església, ni la rambla, ni el passeig, ni la «duanilla». Ni tan sols el xiringuito de l'Antonio, el Campaner. Tan sols mitja dotzena de barraques, repartides entre la platja (tres encara hi són) i la muntanya. No és habitual disposar de fotografies d'un poble quan el poble no era, encara, poble. L'orografia que s'aprecia a la fotografia és exactament la mateixa que poden copsar avui els nostres ulls. Simplement que, aleshores, la muntanya i la platja estaven soles. Avui hi som nosaltres, però de manera perfectament circumstancial. Demà, altra vegada, deixarem de ser-hi, mentre que la muntanya no s'haurà mogut ni un mil·límetre de l'emplaçament que la naturalesa un dia li va donar.
Ser d'un poble com Portbou deu atorgar de manera més o menys automàtica aquesta consciència del caràcter fràgil, casual i prescindible del nostre pas per aquesta vida. Gairebé tot, a Portbou, gira entorn de l'estació de tren, coberta per la magnífica marquesina estil Eiffel ideada per Joan Torras i Guardiola. L'estació, però, està en hores baixes. Tradicionalment, la immensa majoria de les activitats professionals que s'han desenvolupat a Portbou tenien una relació directa amb el trànsit de passatgers i mercaderies. Però Schengen, l'euro i ben recentment, la posada en marxa de la línia d'alta velocitat (diguem-ne així, d'aquests trastos d'Adif que no passen de 200 quilòmetres/hora), ha fet anar desapareixent paulatinament des de fondes i hotels fins a agències de canvi i de transports. L'enderrocament, fa pocs mesos, de la mastodòntica antiga caserna de la Guàrdia Civil a la Rambla de Portbou potser és la imatge que millor reflecteix aquest canvi d'època.
L'estació va morint-se a poc a poc. I el poble que va néixer i créixer al voltant de l'activitat ferroviària constata, any rere any, com el bateau rossellonès cada vegada porta menys turistes. Vindrà el dia que deixarà de venir. I la muntanya anirà recuperant, lentament, la seva fesomia original, la que tenia vers la dècada dels anys setanta del segle XIX.
(Me'n vaig a concert. D'aquí a una estona, Sara Parés i Joan Izquierdo portaran la música de les seves flautes de bec al mirador de Portbou, just a sota el cementiri on jauen les restes de Walter Benjamin. Des d'allí, tot contemplant l'estació, podrem continuar meditant sobre les coses del present i les del futur. Potser -tant de bo!- la Sara i en Joan tocaran el duet de l'inici de l'Actus Tragicus de Bach: «El temps de Déu és el millor temps».)
