L'alcalde de Girona ha signat un acord secret per enderrocar les cases del carrer Ballesteries, les que estan a tocar de l'Onyar. La ciutat ha crescut en habitants i turistes i calia esponjar la zona. Se sap que preveuen construir-hi un passeig i que un reputat despatx d'arquitectes ja està treballant en el disseny. El sector crític de Convergència exigia que el passeig s'allargués fins al capdamunt de la Rambla i s'ha acabat consensuant que s'hi arribarà en dues fases. L'enderroc, per molt defensors del Barri Vell que ens posem, ens excita.
Ara imaginem que cap lector ha passat del primer paràgraf. Hi ha prou material per muntar una polèmica colossal. Els incondicionals de l'alcalde, encara que pensin que el projecte és una bestiesa, ara mateix l'estan defensant a mort. Per aconseguir-ho, pregunten qui sóc jo i què hi faig, en aquest diari. A més, opinen que no estic preparat i que no tinc ni idea d'escriure. Els detractors de l'alcalde, superat l'esglai inicial, ja fan campanya per fer-lo fora esgrimint aquesta bretolada. D'altres, tot i saber que es tracta d'una fantasia, han trobat que és una bona idea i estan demanant que demà mateix jo faci d'alcalde de Girona. La majoria dels que encara són indiferents s'enfilaran a la polèmica pel camí, i llavors decidiran quin prejudici abraçaran. Si queda algú que de la veritat i la fantasia en fa un tot, que em digui com era el primer gat que recorda haver tingut, que potser no serveix de res però estarem distrets amb coses de més pes.
El meu Twitter és un desert. De tant en tant, alguns amics em repiulen qualsevol frase prescindible. Sé que ho fan per compassió. Però avui m'hi estaré tot el dia amb prou crispetes per no fer curt. Faig el cor fort mentre espero la primera víctima, que serà un dels que no han llegit el text sencer i ja estan buscant l'autor per demanar explicacions. Sé ben bé com funciona aquest món i ja em pot dir el que vulgui que no deixaré que se m'enfili. Esperaré, però, a tenir-ne set o vuit a l'aguait de la meva resposta. Llavors els diré que em fa molta ràbia haver revisat un text i que m'hagi passat per alt una incongruència, una afirmació desconcertant que desvirtua el meu plantejament. En veritat, volia dir que l'enderroc, per molt defensors del Barri Vell que ens posem, a alguns gironins els excita. I si no en fan prou amb aquest argument per parar d'engreixar disputes, deixaré anar la meva arma secreta, una frase infal·lible i definitiva, vàlida per qualsevol tipus de discussions. Ras i curt, piularé: «Culo, hijo, dije culo».
